divendres, 20 de juliol de 2012

La 'extraordinaria placidez' del Parlament Europeu


En juny de 2010, quan es complia un any de legislatura al Parlament Europeu, vaig descobrir que a la web d'aquesta institució es pot fer un seguiment de l'activitat parlamentaria dels eurodiputats. Les dades eren prou eloqüents, i vaig escriure un post titulat 'Endevina qui està tocant-se els ous al Parlament Europeu'. En eixe any de 'treball', Jaime Mayor Oreja, el cap de llista del PP i vicepresident del Partit Popular Europeu, havia presentat només UNA pregunta en l'eurocàmera. Aquest mecanisme d'acció política, segons la web de la institució comunitària, 'Constituye un instrumento directo de control parlamentario respecto a otras Instituciones y órganos de la UE'. La citada pregunta de Mayor Oreja es referia a la 'Exposición de símbolos religiosos y culturales en lugares públicos', que sens dubte, és un tema de màxim interès a la Unió Europea.

El recompte del líder socialista, Juan Fernando López Aguilar, també era esgarrifós, amb DOS preguntes presentades en un any, amb una mitjana d'una pregunta cada sis mesos. Per la seua banda, Willy Meyer, representant de IU, comptava amb 147 preguntes en el mateix espai de temps. Aquestes dades contrasten amb el percentatge de recolzament que va obtenir cada força política: un 42'12% el PP, un 38'78% el PSOE i un 3'71% Izquierda Unida.

Dos anys després, he decidit comprovar si la activitat d'aquestos eurodiputats espanyols es manté en eixes xifres, i les dades continuen sent igual de cridaneres: Jaime Mayor Oreja, qui ha defensat públicament la 'extraordinaria placidez' del franquisme, continua amb la seua única pregunta formulada al Parlament. I mira que han passat coses en dos anys, i Espanya ha estat al centre de moltes d'elles... doncs l'eurodiputat popular no se li ha ocorregut preguntar res en l'eurocàmera, i des d'aquella pregunta sobre símbols religiosos no ha tornat a obrir la boca.

El representant socialista López Aguilar s'ha posat un poquet les piles, i de 2 preguntes formulades en juny de 2010 ha passat a 18, referides a temes com els controls ilegals a les fronteres de la UE, drets humans, pacte agrícola amb Marrocs, o sobre la prohibició de Rumania a equiparar el matrimoni tradicional amb 'noves formes de cohabitació'. Per la seua banda, l'eurodiputat de Izquierda Unida, Willy Meyer, ja compta amb 428 preguntes presentades en l'eurocàmera. Els rojos estos, que continuen queixant-se de tot...

Bé, acostumat com estic a posar les coses en quarentena abans de fer afirmacions categòriques (o això intente), vaig pensar que potser el treball d'un eurodiputat no es basa sols en presentar preguntes, que aquestes sols son un instrument més. O que per poder valorar-ho, hauria de comparar l'activitat dels eurodiputats espanyols amb la dels representants d'altres països... Doncs bé, ahí va la comparació amb els dirigents que, com Mayor Oreja, també són vicepresidents al Partit Popular Europeu o el Partit Socialista:

GRUP PARTIT POPULAR EUROPEU 
-França (Joseph Daul, PRESIDENT del grup): 4 preguntes
-Italia (Vito Bonsignore): 53 preguntes
-Alemanya (Manfred Weber): 28 preguntes
-Suècia (Gunnar HÖKMARK): 7 preguntes
-Chipre (Ioannis KASOULIDES): 41 preguntes
-Rumania (Marian Jean MARINESCU): 22 preguntes
-Polònia (Jan OLBRYCHT): 9 preguntes
-Portugal (Paulo RANGEL): 14 preguntes
-Hungría (József SZÁJER): 5 preguntes
-Països Baixos (Wortmann-Kool Corien): 44 preguntes
TOTAL (1 president, 10 vicepresidents): 227 PREGUNTES

PARTIT SOCIALISTA EUROPEU

-Austria (Hannes SWOBODA, PRESIDENT): 18 preguntes
-Romania (Corina CRETU): 109 preguntes
-Bèlgica (Véronique DE KEYSER): 27 pregunte
-França (Sylvie GUILLAUME): 37 preguntes
-Regne Unit (Stephen HUGHES): 34 preguntes
-Alemanya (Bernhard RAPKAY): 5 preguntes
-República Xeca (Libor ROUČEK): 4 preguntes
-Italia (Patrizia TOIA): 58 preguntes
-Suècia (Marita ULVSKOG): 25 preguntes
-España (Enrique Guerrero SALOM): 6 preguntes
TOTAL (1 president, 9 vicepresidents): 323 preguntes

Estar ficant les dades de cada diputat és una feina prou avorrida (i imagine que no massa grata de llegir), així que si teniu interés vos convide a que consulteu vosaltres mateixos el Grup Confederal de l'Esquerra Unitaria Europea. Vos avance que el TOTAL de preguntes presentades entre la presidenta i els 6 vicepresidents del grup sumen 717 preguntes.

De tot açò es poden traure algunes conclusions, a falta d'un anàlisis del contingut de les intervencions (que també és important). Per exemple, que el número de preguntes que fan els partits és inversament proporcional als vots obtinguts; que sembla que hi ha uns diputats que treballen més que altres, o almenys que es fan més preguntes (amb una proporció de 1 pregunta davant 428, en el cas espanyol), encara que el paper del Parlament Europeu és prou testimonial. Però sobre tot, podem concloure que Jaime Mayor Oreja, que va obtenir un 42% dels vots, és un crack: ha fet menys preguntes en tres anys que el president del seu propi grup, i és l'únic vicepresident dels partits consultats amb només una pregunta presentada en l'eurocàmera... Potser haja descobert la 'extraordinaria placidez' de la vida d'eurodiputat i s'ha acomodat... O potser és que Mayor Oreja, fent honor als seus cognoms, és un home més d'escoltar que de parlar i per això fa tant poquetes preguntes. 

Siga com siga, promet un nou recompte en 2014, quan acabe la legislatura. I a qui li escolte la cançoneta eixa de 'tots els polítics són iguals' li parlaré d'aquestes dades tant curioses, a veure si continuen pensant el mateix.





dijous, 19 de juliol de 2012

Els especuladors van a la platja


En la costa de la província d'Alacant, des de Dénia a Oriola, hi ha molts poquets quilòmetres de platja sense urbanitzar. Bona part d'ells es troben entre Aiguamarga i el cap de Santa Pola, un espai creuat per un llarg arenal amb dunes i pinades, moltes d'elles creades de forma artificial precisament per protegir la zona, fixar el terreny i que l'arena no acabara cobrint la carretera en cada temporal d'hivern. 

En esta extensió de platges daurades, que pertanyen majoritàriament al terme d'Elx, sols s'hi troben dos nuclis de població prou discrets i acotats (Urbanova i els Arenals), perquè la zona té un reconegut valor ecològic i als últims anys s'estan fent esforços per preservar-la, creant passarel·les elevades sobre les dunes o limitant l'accés de vehicles. En aquestes platges (especialment en les de l'Altet o el Carabassí) és possible passar la vesprada a remulla i tindre llum solar fins a les nou de la nit, perquè darrere de l'arena no hi han torres d'apartaments sinó un paisatge que guanya un valor especial en una terra saturada per la rajola i el formigó.

Dons bé, ahir estava jo gaudint d'una d'estes platges i vaig escoltar una conversa que em va posar els pels de punta. No es que m'agrade escoltar les converses alienes, però en la platja (bé, en la vida en general) existeix una classe de gent que parla amb un tó de veu com si tothom al seu voltat haguera de saber allò que pensa. El cas es que aquesta persona considerava que allò, aquelles platges de somni, aquelles dunes sinuoses, s'estaven llançant a perdre. I no es referia precisament al seu valor ecològic o paisatgístic: 'En Elche tendríamos que estar viviendo todos del turismo y de los servicios. Con estas playas que tenemos y no dejamos ni siquiera pasar a los coches. Aquí haría falta un Benidorm o algo así, mira si tenemos terreno. Pero no, nos quedamos con las fábricas de zapatos y luego cuatro apartamentos en los Arenales para que los zapateros pasen el verano', li va dir al seu interlocutor, que assentia en silenci amb el cap però potser estava tant horroritzat com jo. Aquell personatge no concebia allò com a una platja, sinó més bé com a un terreny urbanitzable amb grans possibilitats. Sens dubte, Enrique Ortiz ha creat escola.  


Amb la de voltes que he alabat l'iniciativa d'Elx de mantenir les seues platges amb un nivell tant baix d'explotació... amb la de voltes que he agraït tindre aquest espai quasi verge a poc més de quinze minuts en cotxe de casa... amb la de voltes que m'he sentit orgullós de mostrar aquestes platges quan he tingut algun convidat... i haver d’escoltar a un especulador en potència dir que el que falten allà son uns bons gratacels damunt les dunes, tapant la llum del sol i soltant les seues aigües fecals al mar per a que nosaltres puguem posar una geladeria o un todo-a-cien on vinguen els turistes a deixar-se els euros...

De camí a casa, i pensant en tot allò, vaig desitjar que aquella zona continue protegida per molts anys; que els meus fills puguen seguir disfrutant-la com ho faig jo, i també els fills d'aquell personatge que feia mala sang en l'arena i que, espere, continue fent-la tota la seua vida



Posta de sol en la platja del Carabassí

divendres, 22 de juny de 2012

Bravo, RAE!


Tinc una espineta clavada amb la RAE des de que li va llevar l'accent a 'guión'. M'he declarat un insubmís amb eixa paraula i amb altres com 'sólo', a les quals em negue a llevar-li la tilde per molt que ho diga l'acadèmia (visc al límit, ho sé). Tot i així, hui m'he reconciliat un poc amb ella gràcies a la fantàstica actualització que ha publicat del vocabulari castellà. El llistat de noves paraules afegides s'obri amb un terme de rabiosa actualitat que descriu a la perfecció un sentiment generalitzat entre la major part de la societat: Acojonamiento ("Acción y efecto de acojonar o acojonarse"). No podrien haver tingut un arranc millor els amics de la RAE. Chapeau!

L'acadèmia inclou termes que ja estan en el carrer, alguns des de fa relativament poc (sobre tot de l'àmbit tecnològic: USB, tableta, blog, bloguero...) i altres que ja estan de capa caiguda, com minicadena, que arriba dos dècades tard. També incorpora paraules que encara no s'utilitzen al carrer: no sé en quin moment se'ls va ocórrer als acadèmics que la paraula biministro havia de ser afegida al diccionari, per referir-se a la "persona que está al frente de dos ministerios en un gobierno, o que ocupa uno en el que se han fundido dos ministerios anteriores". Aleshores... Ana Mato, titular de Sanitat i Política Social, seria una biministra? Però si ja té prou amb ser ministra a seques, la pobra...

També trobem la paraula camp ("Que recrea con desenfado formas estéticas pasadas de moda", diu l'acadèmia), que és un adjectiu que potser al barri madrileny de Salamanca s'utilitze molt però que encara no ha arribat a províncies (o potser no soc el suficientment cool). A l'apartat de termes caxondos, en l'actualització de la RAE apareixen canalillo, gayumbos, clitoriano, culamen u orgásmico, que em fan preguntar-me per l'ambient que es viurà en l'acadèmia quan es discuteixen certes expressions (no vull ni imaginar a catedràtics com Luis María Ansón o Álvaro Pompo pronunciant cap de les paraules anteriors). Així mateix, la situació econòmica ha portat al diccionari fins a nou noves accepcions de la paraula riesgo, totes elles vinculades a l'economia (Riesgo de crédito, de interés, de mercado, de reinversión, específico, operativo, riesgo país, sistémico i soberano. Quasi res). 

En l'apartat polític, la RAE afegeix termes que remeten al descrèdit general de la política, amb paraules amb certes connotacions pejoratives com pepero, sociata o ugetista, o altres que no poden arribar en millor moment, com euroescepticismo ("Desconfianza hacia los proyectos políticos de la Unión Europea"). I després de la cagada de llevar-li l'accent a guión, l'acadèmia es reserva un gest per a la gent de l'audiovisual, acceptant posproducción i racord (els scripts estan d'enhorabona).

I per últim, la nova accepció de la paraula matrimonio, que és la que més titulars està acaparant. I es que la RAE, al contrari que el Partit Popular, ha preferit no esperar a que el Tribunal Constitucional es pronuncie (ja porten set anys pensant-s'ho) i ha decidit afegir una nova definició al terme per reflectir el que ja és una realitat en molts països, entre ells Espanya: 'En determinadas legislaciones, unión de dos personas del mismo sexo, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses'. Aplaudeixc a la RAE per este gest que ningú li ha obligat a adoptar (podrien haver esperat vint anys, com han fet amb minicadena), i em pregunte què farà el Partit Popular ara que se li ha enderrocat l’únic argument que esgrimia contra el matrimoni homosexual, que era el nominatiu (almenys de cara a la galeria). I també si el Foro de la Familia i la Conferència Episcopal aniran a manifestar-se davant de la seu de l'acadèmia a Madrid o carregaran contra ella als seus sermons dominicals. Impacient estic.  



dijous, 21 de juny de 2012

Altra mirada sobre València


Alacant sempre ha mirat a València amb un recel en ocasions justificat, i en altres fruit de la clàssica rivalitat entre pobles veïns. Mai han sigut dos ciutats agermanades, més bé s'han comportat com les cosines que no acaben d'encaixar (per fer-vos una idea, en la cremà de les Fogueres d'Alacant hi ha gent que canta 'Puta Valencia, Alicante independencia’. De bon rollo, això si). Potser per això, quan vaig arribar a València a estudiar fa onze anys, després de tota la vida en Alacant, tenia una imatge prou desdibuixada de la ciutat. El Miquelet, les Torres de Serrans (i perquè apareixien en un llibre de Història d'EGB), Rita Barberá... tenia quatre icones al cap i poc més. Bé, també sabia que en la catedral tenen el braç incorrupte (?) de Sant Vicent Màrtir i amb l'institut havia visitat l'Hemisfèric, que aleshores (l'any 1999) s'alçava solitari enmig d'un enrenou d'obres, grues i formigoneres (i hortes, ara desaparegudes).

Onze anys després d'arribar puc dir que conec prou més la ciutat, però encara no sé què té València que fa que no puga deixar-la. Abans va ser una carrera, una feina o altra raó de pes el que em lligava... Però hui m'enfronte de cara a la ciutat cada dia des del balcó i em pregunte què dimonis faig ací. Després me'n vaig al riu amb la bici, a passejar pel barri del Carmen o a buscar un concert un dimarts qualsevol per la nit i si bé no trobe la resposta, si que entenc un poc més per què em costa tant anar-me'n. A banda dels seus encants propis, al final el que fa important a una ciutat son les coses que vius en ella, i en onze anys, dos cases i vora una trentena de companys de pis diferents esta ciutat ha sigut per a mi un màster en convivència i relacions socials i/o animals. O també és possible que València, com vaig llegir una volta, siga addictiva, malgrat les seues contradiccions i els seus contrastos (com totes les drogues).  

A Archibald McKey, un jove de Boston, li va passar una cosa semblant amb el cap i casal. Va arribar a València amb una beca per acabar la carrera i va quedar enganxat de la ciutat i els seus racons (bé, i també d'una xica). Acabat el curs, Archibald va fer la promesa de tornar algun dia per gravar un documental sobre València amb el seu amic Vicent, i cinc anys després la va complir... bé, no va ixir bé del tot, però almenys ho va intentar. El resultat de tot allò ha acabat tenint forma de websèrie, produïda per Nakamura, dirigida per Xon González i escrita per Complot de guionistas, un grup d'escriptors de l'audiovisual on vaig recalar després de la meua experiència en Socarrats i que considere que és una de les coses positives que he d'afegir al balanç d'estos onze anys en València, tot i que la realitat haja resultat ser molt més dura del que vam imaginar quan el vam posar en marxa.

Sense més històries ni batalletes, i sigueu d'Alacant, de Castelló, de Madrid o de Massachusetts (podeu activar els subtítols clickant damunt de CC) vos convide a conèixer esta ciutat polièdrica des de la peculiar mirada d'este guiri entranyable i atabalat. En la web www.archibaldinvalencia.com ja estan publicats els tres primers capitols, i la resta s'emetran al llarg de l'estiu. Vos assegure que els dos, tant València com el bo d'Archibald, es fan de voler.

Disfruteu!     




 
 

dijous, 14 de juny de 2012

14 de juny


Els 14 de juny quasi sempre m'han agafat en situacions estressants. Tal dia com hui fa onze anys, per exemple, estava fent la selectivitat i en ple cacao mental de que-faig-amb-la-meua-vida. Fa quatre, estudiava per als meus últims exams com a universitari. I fa 29 anys, el 14 de juny em va sorprendre naixent, que crec que ha de ser una de les coses més estressants per les que una persona ha de passar al llarc de la seua vida (evidentment no ho recorde, però imagine que no ha de ser fàcil enfilar-se per un forat tan xicotet després de nou mesos de dolç surar en líquid amniòtic). Els 14 de juny sempre he tingut la sensació de final de cicle, potser perquè coincideixen amb la fi del curs escolar, amb els últims dies de la primavera i amb la perspectiva d'un estiu per estrenar.

Anit, per curiositat, vaig estar buscant portades de premsa del dia que vaig nàixer. Aquell dia, 14 de juny de 1983, El País arreplegava les pressions d'Alemanya per accelerar els canvis en la Política Agrària Comú davant la possible entrada d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea (l'objectiu: protegir els seus productes davant dels espanyols). La Vanguardia, per la seua banda, es feia ressó de la condemna del primer ministre francès cap a les agressions patides per agricultors espanyols quan volien creuar la frontera gala per transportar els seus productes cap a països del Mercat Comú. I els dos mitjans reflectien a les seues portades el tema de la reconversió industrial, que amenaçava amb enviar a l'atur a 200.000 treballadors amb la modernització de determinats sectors.  

Hui les coses, amb les degudes distàncies, no són molt diferents. Alemany continua pressionant a uns i altres, sempre mirant pels seus interessos. La reconversió industrial de determinats sectors es va completar però hui també parlem de l'atur, i en unes xifres prou superiors, i de sectors en perill d'extinció per culpa dels retalls, com el de la mineria. Hui som Unió Europea però continuem amb els mateixos recels i prejudicis de sempre, agranant cap a casa i vigilant que el veí no tinga cap avantatge sobre mi. Fa 29 anys els mitjans seguien amb interès la caiguda de la URSS, i hui retransmeten en temps real l'agonia del capitalisme depredador i l'enfonsament de la nostra economia (hui la prima de risc ha batut un nou rècord i estem pròxims al 'bono basura'). 

  Hui, 14 de juny de 2012, de nou tinc eixa inquietant sensació de final de cicle. No sé si son els maies i la seua teoria del final de món, no sé si és el pessimisme ambiental... o si directament m'aterra la idea de fregar els 30 amb la mateixa precarietat que vaig creuar els 25. Amb dos carreres, sobrevivint amb un sou de cap de setmana, compartint pis amb tres persones (i un gosset) i amb poques perspectives de millora (més bé amb la por de perdre allò aconseguit, i havent de donar gràcies). Potser per això ens intenten convèncer de que els 30 són els nous 20: és una manera optimista d'assumir que va a tocar-nos fer l'indio deu anys més, encadenant contractes amb acomiadament lliure, en el millor dels casos. Tot i així, hui vull ser optimista, al més pur estil Zapatero, i esta nit brindaré desitjant que d'ací un any hi haja més coses que celebrar, perquè els canvis de cicle també poden (i deuen) ser a millor... A no ser que els maies (o Paul Krugman) tinguen raó, clar.

En fi, felicitat i bon 14 de juny!  



14 de juny de 2012


dimarts, 12 de juny de 2012

Rajoy en 'los mundos de Yupi'


El president del Govern, Mariano Rajoy, ha viatjat este cap de setmana als mundos de Yupi, que és una espècie de Marina d'Or per a polítics en el poder on els fan descomptes i preus especials. L'ex president Zapatero va convertir els mundos de Yupi en un destí habitual durant el seu mandat, i des d'allà, entre altres coses, ens assegurava que teníem el sistema financer més sòlid del món (quin ull, José Luis). L'ex molt honorable Francesc Camps també passava llargues temporades en este complex, i des de la seua entrevista en Telva s'especula molt en que podria haver instal·lat allí la seua residència de forma permanent.  

Ara és Rajoy qui s'ha comprat un dúplex adossat en els mundos de Yupi. El diumenge va tornar a Moncloa 17 hores després de confirmar-se el rescat bancari a Espanya (repetisc: 17 hores) per a dir-nos que eixe rescat negat una i mil voltes fins al divendres (al qual es va referir com a 'línea de crédito europea' o amb altre elaborat eufemisme que passarà a la història: 'Lo de ayer') formava part d'un pla global de sanejament de la banca que farà que els bancs comencen a repartir crèdit a les famílies i les empreses. Ens assegura el Govern que els milions d'euros cauran del cel sense contrapartides i en condicions 'extraordinariamente ventajosas' que encara no coneixem en el món real; que amb la petició d'ajuda (perdó, línia de crèdit) guanya Espanya, guanya l'estabilitat del sistema bancari, guanya Europa i guanya la moneda única. Quasi res: ací tots guanyen alguna cosa (sols li va faltar dir que també guanyava 'La Roja', i potser en els mundos de Yupi va guanyar). I tot gràcies a les pressions de Rajoy, que és un crack de la negociació: sols hi ha que vore els decrets llei aprovats, la reforma laboral, els retalls en sanitat i educació, el nomenament del president de RTVE... que han ixit avant gràcies al diàleg fins a la extenuació amb els agents implicats.

El president té llibertat d'expressió per a dir el que li vinga en gana, faltaria més, però s'arrisca a que al dia següent Brussel·les, Alemanya, la premsa nacional i internacional o les hemeroteques tinguen que rectificar-lo i deixar-lo en evidència (i sense pietat). S'arrisca a liar-la parda en Europa perque els altres països rescatats ara volen les mateixes condicions 'extraordinariamente ventajosas' de les que farda el president, com és lògic. S'arrisca a que els mercats s'oloren el farol i responguen al rescat amb una nova pujada de la prima de risc (dilluns a migdia ja superava de nou els 500 punts, i hui ha arribat als 543, un nou récord). I políticament s'està cavant la seua pròpia tomba, perquè quan haja de complir amb els compromisos per baixar el dèficit, implícits en el rescat bancari (ja es parla de una nova pujada de l'IVA i altres impostos, enduriment de les prestacions per aturament o de les pensions... en una economia en estat de shock) els ciutadans tindran la confirmació de que el president o està fora de la realitat o menteix de forma descarada. O les dos coses.

El gran problema dels mundos de Yupi és que quan un polític passa molt temps allà s'oblida de com tornar al món real, on la gent no es conforma amb un discurs infantil i edulcorat per explicar que el nostre sector bancari necessita una millonada d'euros públics mentre s'està deixant sense casa a qui no pot pagar la seua hipoteca, per una crisi provocada en gran part per les pràctiques del propi sector bancari. Potser en els mundos de Yupi no facen falta explicacions, condemnes o investigacions sobre com s'ha arribat fins ací, però en el món real la gent ho reclama a crits. I Rajoy, després d'una esperpèntica roda de premsa a destemps que ha provocat més inquietud que calma, sembla estar arribant a un punt de no retorn dels mundos de Yupi





dijous, 7 de juny de 2012

Blasco i la cabina


Amb la generalització dels mòbils, les cabines de telèfon han quedat com un element quasi romàntic a les nostres ciutats. No han desaparegut (encara) dels carrers, però cada volta s'utilitzen menys. En 2007, les dades més recents que he trobat, Telefónica en va retirar 7.500 per la seua baixa rendibilitat, després d'haver caigut a la meitat les cridades en tan sols cinc anys. Imagine que hui l'ús d'aquestos dispositius s'haurà reduït més encara, amb l'arribada de les tarifes planes per mòbils o els locutoris on els estrangers poden cridar als seus països a preus més econòmics.

Quants de vosaltres heu utilitzat una cabina als últims anys..? L'última volta que jo recorde va ser al 2004, per a enviar un sms (si, es poden escriure missatges des d'una cabina) perquè aleshores encara no tenia mòbil (també vaig arribar tard a això). Des del balcó de ma casa se'n veuen dos, però mai veus a ningú parlant per allà. Com a molt, descobreixes algun indigent ficant els dits en la caixa del canvi a vore si algú s'ha deixat uns cèntims oblidats. O a altres individus que, a altes hores de la nit, li peguen colps a vore si aconsegueixen emportar-se una recaptació que pressupose prou escassa. Amb la confirmació de la crisi a l'any 2009, Telefònica va haver de modificar els sistemes de seguretat de les seues cabines al incrementar-se un 73% els robatoris.

En este context d'extinció de la cabina com a element del mobiliari urbà, hui m'he trobat amb una curiosa noticia en la premsa digital. Jo pensava que en l'any 2012 les cabines sols atreien a la gent sense recursos o als amics d'allò alié, però no (presumptament): el portaveu del PP a les Corts, Rafael Blasco, el dimarts passat a les 16.30 hores va baixar del seu cotxe oficial, es va apropar a una cabina telefònica al centre de València, va introduir unes monedes (imagine que serien d'un o dos euros) i va tindre una conversa. Tal i com assenyala el text de la noticia, és ben cridaner que Blasco, amb mòbil de la Generalitat, secretaria i vehicle oficial, utilitze una cabina per a telefonar. A no ser que tinga algun problema amb parlar a través del seu mòbil.

Supose que coneixereu un poc la trajectòria del portaveu del PP, i si no vos ho resumiré: Blasco és un home que va passar de militar al Partit Comunista durant la seua joventut a ser dos voltes conseller del PSPV als anys de Joan Lerma. Un escàndol de corrupció (descobert, en part, gràcies a intervencions telefòniques per part de la Policia) va provocar la seua expulsió del partit, encara que el cas va ser arxivat gràcies a la tasca del seu advocat, Javier Boix, lletrat de capçalera del PP (cas dels tratges, cas Naseiro...). Aleshores Blasco va decidir canviar-se de nou la jaqueta i s'afilià al PP, on ha sigut conseller en cinc ocasions més. L'última, en l'anomenada 'Conselleria de Solidaritat i Ciutadania', investigada per una presumpta trama de corrupció que saquejaba els fons destinats a cooperació amb el Tercer Món (amb intervencions telefòniques incloses en el sumari que trauen els colors a qualsevol). Si teniu el valor de vore les notícies de Canal 9, sabreu qui és Rafael Blasco perquè tots els caps de setmana de cada mes, TOTS, apareixia una entrevista al conseller rodejat d'inmigrants insertada en un reportatge amable que contava com de bé es feien les coses en la citada conselleria (i deixe una pregunta a l'aire: que diriem si un ministeri patrocinara una noticia en el Telediario de TVE..?).

Bé, doncs tenim al encara portaveu del PP, amb el seu sou de diputat, les seues paguetes com a exconseller, el seu cotxe oficial, la seua secretaria i la seua possible imputació en la trama de les ONG utilitzant una cabina telefònica per a tindre una conversa... Jo no vull ser malpensat i imagine que el senyor Blasco estaria cridant a la seua esposa, Consuelo Ciscar (directora de l'IVAM, fugida del PSPV i acomodada en el PP, igual que ell) per dir-li que tardaria un poc en arribar a casa, que se li havia complicat el dia en les Corts... Perquè Blasco, que és un home de món (ningú ha vestit tantes jaquetes com ell) hauria de saber que les comunicacions d'una cabina telefònica també poden ser intervingudes per ordre judicial. Però segur que ell no té res que amagar, veritat, senyor Blasco..?



Imatge del diari INFORMACIÓN