dimarts, 29 de maig del 2012

Història d'un viral


21 de setembre de 2011. El PP presentava la nova web de Mariano Rajoy de cara a les eleccions del 20-N. El vingut a menys Esteban González Pons, aleshores vicesecretari de Comunicació amb ambicions ministrables, assegurava en roda de premsa que es tractava d'una web "limpia, directa, sincera, permite la participación y útil”. Perfecte. Pons sempre ha sigut un artista per a col·locar frases redones (entre altres coses, va prometre tres milions de llocs de treball per a esta legislatura. Amb un parell).

Eixa vesprada, un servidor, que sempre li ha interessat la comunicació política i les campanyes electorals, es va pegar una volteta per la nova web de Rajoy per comprovar si era tant hortera com la de 2008. La pàgina, tan senzilla com desafortunada, s'articulava al voltant d'una gran fotografia casual del candidat somrient darrere d'un atril, amb un aspecte tan saludable que de seguida em va saltar l'alarma. Per a qui ha toquejat el Photoshop, és prou fàcil detectar quan una imatge ha passat per la paleta de retoc. I la del candidat popular cantava massa, ja no només per la tonalitat blavosa, sinó especialment per la comissura de la boca, que semblava estiragassada. Com que es tractava d'una imatge d'un mitin, i no d'una fotografia d'estudi feta expressament per a la web, vaig pensar que potser en Internet podria trobar la instantània original per ixir de dubtes. I així va ser: tan senzill com escriure 'Rajoy' en Google Imágenes i donar-li a buscar. En poc més d'un minut, allà estava la imatge, feta en 2009 durant la campanya per a les eleccions europees. Bingo.

Comparant les dues fotografies a simple vista es confirmava el pinzell del Photoshop en alguns elements. Però la sopresa vingué quant les vaig posar una damunt de l'altra amb la mateixa escala. Alternat-les, veies com les orelles de Rajoy minvaven, el somriure s'allargava i se sobte apareixia una nova dent en l'interior de la boca, el cabell s'enfosquia, desapareixien les marques de la pell, la barba es retallava, la cara s'aprimava... El responsable d'aquell 'lifting' digital s'havia quedat ben a gust, sense dubte. Però havia cometut un error imperdonable: retocar una fotografía de l'agència EFE, publicada en Internet i a l'abast de tots els mitjans de comunicació del país. I no ho vaig poder evitar, allò no podia callar-m'ho. Em vaig posar mans a l'obra amb el Premiere i en un ratet tenia muntat un video de 43 segons sobre el lifting de Rajoy que eixa mateixa nit vaig penjar en Youtube abans de gitar-me, amb un missatge: 'Senyors polítics, si van a retocar-se la cara amb Photoshop comproven abans que la fotografia original no està publicada en Internet o em voré obligat a fer altre vídeo com este'.





Al matí següent, sorpresa. 10.000 reproduccions en apenes vuit hores, desenes de mencions en Twitter i el video corrent com la pólvora en blogs i en Facebook. Menéame, que és el lloc ideal per a que naixca un viral, va tindre la culpa i durant tot el matí la peça 'Rajoy descobreix el Photoshop' va estar com a notícia destacada (el que ocorre quant rep una gran quantitat de vots en poc temps). Al llarc del dia la bola va seguir rodant i fent-se gran i el 'lifting' del candidat va passar als diaris digitals, molts dels quals ni tan sols van tindre el detall de citar la font. Alguns que sí ho van fer, com Público, li van tirar morro afegint el logo del periòdic i publicant el video amb un reproductor propi. Però tampoc em va importar massa, la veritat. Al cap i a la fi, el meu video sols era una comparació entre dues fotografies. Graciosa, però res més.

Pillar a famòs o un polític que s'ha sotmés a Photoshop és sempre un tema que interessa, potser perquè mostra les seues debilitats, i així ho confirmen les 50.000 reproduccions que el video va aconseguir en només tres dies i la repercussió que va trobar fins i tot en tertulies televisives. Passat el 20-N i guanyades les eleccions, el PP va tindre la delicadesa de canviar la polèmica fotografia per altra sense retocar, just abans de deixar la web abandonada: està sense actualitzar des de desembre passat, tot i que en la seua presentació prometien "diálogo interactivo, participación, movilización y lanzamiento de propuestas”. Tot un exemple de web d'usar i tirar.

El propi Rajoy, preguntat sobre l'ús del Photoshop en 2010, va admetre que s'utilitzava en política però que "al final aquí ya nos conocemos todos" (done fe, Mariano) i "cada uno tiene la cara que tiene y la mía tiene difícil arreglo". Sorprén que amb eixa opinió deixara que li feren aquella xapussa en la cara, però no deixa de ser altra cosa més a afegir al seu llistat d'incompliments. En qualsevol cas, personalment, jo preferixc a eixe Rajoy que sols es dedicava a retallar-se les orelles, i no la sanitat o l'educació públiques. D'aquella experiència amb el meu primer (i inesperat) viral em quede amb una cosa positiva: en les desenes de comentaris que va rebre el video en Youtube sols em van dedicar un parell de 'catalán de mierda' pel fet que els rètols del video estigueren en valencià. Sembla que algunes coses, poquet a poquet, estan superant-se. 

dilluns, 28 de maig del 2012

Mercats


Va haver un temps no molt llunyà on els mercats, per norma general, eren els llocs on es venia menjar. Quan ton pare o ta mare deia 'vaig al mercat' no estava referint-se a que se n'anava a Lehman Brothers a comprar i vendre deute de països (a no ser que sigues fill de Luis de Guindos), sinó que anava a comprar carxofes, tomaques i albergínies per a fer el dinar. Aleshores els mercats tenien nom i cognoms: estava el modest Mercat de Benalúa (el meu barri), l'històric Mercat Central, el 'mercadillo' de Babel, la 'plaça' del poble dels dissabtes de matí... Llocs d'intercanvi comercial, i perquè no, de socialització, perquè qui et venia les creïlles al final acabava coneixent-te pel teu nom.

Hui Els Mercats (amb majúscula) són altra cosa ben diferent: un conglomerat d'inversors i 'brokers' anònims, agències de qualificació de risc, bancs centrals i altres organismes econòmics internacionals que alçant o baixant el dit polze (com els emperadors romans) poden fer caure països, entitats financeres o empreses. Mentre escric açò, amb la prima de risc per damunt dels 500 punts i Bankia en caiguda lliure en la borsa, estic escoltant a Mariano Rajoy donant una roda de premsa amb preguntes, així que podeu imaginar el poder que tenen Els Mercats si han aconseguit que el nostre president s'enfronte als periodistes. Tota una proesa.

Este cap de setmana, el comité de treballadors de la meua empresa ens ha presentat el principi d'acord al que ha arribat amb la gerència. Entre les explicacions que ens han donat els representants sindicals per justificar eixe acord de nou han aparegut ells: Els Mercats, que consideren que produïm poc, o que cobrem massa. En resum (perquè no és qüestió d'entrar en detalls), el comité ens demanava triar entre 'susto' (votar a favor) o 'muerte' (en contra). I els treballadors, que som uns idealistes (o uns temeraris), hem votat 'muerte' amb una diferència de sols cinc vots. I ara estem tots (potser uns més que altres) amb el 'susto' en el cos pendents del telèfon.

I jo em pregunte... no hi ha ningú que qualifique als mercats, o a les agències de qualificació que han tingut greus errades en les seues previsions passades...? No hi ha ningú que puga posar un poc d'humanitat en tot este desgavell i fer que un mercat torne a ser un lloc on comprar cebes i tomaques? On està la Política, amb majúscules?




divendres, 25 de maig del 2012

Missatge en una botella


Qui no ha tingut mai la il·lusió de trobar-se un missatge en una botella? Quant era menut i anava a la platja amb els meus pares era una idea que pensava sovint, i inspeccionava tots els envasos que trobava amb l'esperança de que en algun d'ells hi haguera una carta d'un pirata, el plànol d'un tresor amagat o el crit d'auxili d'un nàufrag en una illa deserta. Si soc sincer, encara és una idea que em ve al cap quant m'aprope a la vora del mar, i no puc evitar fixar-me en les botelles que l'aigua arrossega fins a la vorera.

Fa un parell d'anys vaig escoltar a les noticies que un australià havia trobat un missatge llançat al mar per uns xinés, després de creuar milers de quilòmetres surant a través del Pacífic. Eixa mateixa setmana, comentant el tema amb el meu germà (que aleshores vivia en Altea) li va semblar tan fascinant com a mi, i no em va fer falta convèncer-lo per a posar-nos a redactar el nostre propi missatge en una botella. Deia així:

Tales de Milet va dir 'l'aigua es el principi de tot'. La mateixa aigua que mulla els nostres peus al enviar aquest missatge, mulla ara els teus al rebre'l. El viatge d'aquesta botella comença en Altea (Mediterrani, Espanya) i no sabem on acabarà. Ens agradaria que ens contares on l'has trobada i que tornares a llançar-la a l'aigua on cregues que puga continuar el seu viatge. Si et sembla que la botella està en males condicions, per favor, reemplaça-la. Anota a continuació el lloc on et trobes ara mateixa, la data, i algun missatge que vulgues llançar al 'Planeta Aigua' i als seus habitants.
 

Si es possible que ens hagem comunicat amb tu, aleshores tot és possible.
Desitgem pau per al 'Planeta Aigua'.

Ho vam escriure en tres idiomes (valencià, castellà i anglés), vam afegir un correu electrònic i un bolígraf (per posar-li-ho fàcil al destinatari) i ho vam ficar tot dins d'una botella d'aigua de mig litre. Vam decidir anar fins al morro del Toix, un dels caps que delimiten la bahia d'Altea, per tal que la nostra ampolla puguera agafar alguna corrent de mar que la portara ben lluny. I aquella vesprada, el meu germà i jo, com si forem dos xiquets, llançàvem la nostra botella al mar des de damunt d'un penya-segat amb una bandada de gavines com a testics. 'Alea iacta est', va dir ell.




Dos setmanes després d'aquell dia, un missatge. Esta volta, en la safata d'entrada del correu electrònic. Els pels de punta:

‎Hola, soy el padre de Victor, que tiene 6 años, y que antes de ayer se encontró tu botella con tu mensaje, y no te puedes imaginar la ilusión que le hizo, y a nosotros también. La hemos encontrado en la playa de Guardamar del Segura, donde estamos pasando unos días de vacaciones. Victor ha escrito otro mensaje y lo ha vuelto a meter todo en la botella. Aprovechando que ayer fuimos de excursión a la Isla de Tabarca, frente a Santa Pola, hemos lanzado de nuevo la botella al mar desde el barco, a ver si así llega mas lejos. Y eso es todo. Por favor, infórmanos de lo que vayas sabiendo de nuestros mensajes. Un abrazo.
Màgia. Per un moment vaig sentir com si jo m'haguera enviat aquell missatge a mi mateix quant tenia sis anys, al meu jo del passat... Estic segur que la mateixa il·lusió que va sentir Victor en la platja de Guardamar la vam sentir nosaltres al rebre una resposta, i al saber que aquell envàs de plàstic havia creuat prop d'un centenar de quilòmetres de mar per a portar el nostre desig de pau a un xiquet de sis anys. No hem tornat a saber res de la nostra ampolla. Qui sap que haurà sigut d'ella, si encara estarà surant rumb a Àfrica, o haurà acabat encallada en una roca o en el fons del mar... El que sí és segur és que eixe xiquet no oblidarà mai aquella experiència. I nosaltres, tampoc.



Es busca nom per a una crisi


Em resulta curiós que, quatre anys després de la caiguda de Lehman Brothers, ningú haja posat encara un nom a la que possiblement siga la crisi econòmica més greu de l'últim segle. Amb el que ens agrada posar-li noms cridaners a les coses: el crakc del 29, la Gran Depresió, la crisi del petroli, el 'dilluns negre'... Totes les caigudes dels últims 100 anys tenen una denominació pròpia que s'ha acabat instal·lant en l'imaginari col·lectiu. En canvi, aquesta brutal recessió que en un lustre ens ha portat de la 'Champions League' de la economia a la Tercera Divisió encara no ha sigut batejada. Periodistes, economistes o ciutadans ens referim a ella simplement com 'la crisi', en abstracte, o en tot cas afegint-li un complement: 'Crisi del deute', 'crisi financiera'...

Ignore a que és deguda aquesta absència, però n'estic segur que d'ací a deu o quinze anys (si hem ixit d'esta...) els historiadors ja li hauran buscat amb un nom a l'altura de les circumstàncies. Potser són conscients de que açò no és una crisi qualsevol, sinó l'enfonsament d'un sistema que està mostrant els seus efectes més perversos en les societats occidentals (el Tercer Món fa molt temps que els pateix) i estan esperant el desenllaç per definir-la. O potser s'ha evitat posar-li un nom pensant que així se li llevarà entitat a la situació, igual que un càncer es converteix en una 'llarga enfermetat' a les pàgines de la premsa, o la paraula 'suicidi' directament s'evita.

Sorprén la solemnitat (o el voluntarisme) amb la que Sarkozy proclamava la 'refundació del capitalisme' en 2008, i com eixe objectiu assumit pel G-20 eixe mateix any s'ha esfumat i ara ningú parla de reformar el sistema, si no de reformar els estats nació per adaptar-los al sistema que està en l'orige de la crisi. Ens matxaquen dia si i dia també amb allò de que 'No hi ha alternativa', que no és nou: ho va inventar Margaret Tatcher en 1979 per justificar unes polítiques neoliberals que van aprofundir les desigualtats entre classes en Gran Bretanya. Feu la prova: fiqueu en Google la frase 'No hay alternativa', piqueu en 'Noticias' i premeu el botó de buscar: és la frase de moda (sense desmerèixer el 'hemos vivido por encima de nuestra posibilidades'), i està en boca de tots: Rajoy, Krugman, el BCE, el FMI... Fins i tot li la vaig escoltar a la peixcatera del meu barri l'altre dia, que és tota una líder d'opinió. I el més greu: la socialdemocràcia, que hauria de ser precissament una alternativa al neoliberalisme, l'ha assimilat com a veritat, en un curiós exercici d'hara kiri colectiu (ací ho sabem bé, encara que ara Rubalcaba s'apunte al carro d'Hollande).

I mentre assistim al desmantellament de l'estat de benestar, mentre desprotegim els treballadors, els pensionistes, els malalts, els joves, mentre pugen els impostos i els preus i baixen els salaris perquè 'no hi ha alternativa', ara els líders mundials comencen a parlar de la necessitat d'impulsar el creixement. A bones hores. Ara sols han de posar-se d'acord en si eixe creixement ha de ser un 'Plan Marshall' a la Hollande amb inversions públiques, o un 'Plan Merkel', que en un nou exercici d'eufemística pensa que eixos estímuls al creixement han de ser noves retallades (més facilitat en l'acomiadament o més 'minijobs'). El G-8 es va reunir dissabte passat en EE UU i tampoc va saber concretar eixes mesures que faran reviscolar l'economia, però va ratificar les politiques d'ajust fiscal que faran quadrar els contes dels estats però estan ofegant els ciutadans. Potser d'ací a una vintena més de reunions en Camp David o en Bruseles, quan es posen d'acord, siga perquè ja no hi haurà més alternativa que aplicar la respiració assistida. Potser aleshores, ja li haurem posat un nom a la crisi.


No hi ha alternativa?

dijous, 24 de maig del 2012

Espectacle d'ombres (crònica d'una visita al Congrés)

 
Des de que tinc interés per la política, el Congrés dels Diputats ha ocupat una posició preferent en el meu llistat de llocs a visitar. L'oportunitat va arribar el desembre passat, aprofitant un viatge de plaer a Madrid. Era la jornada de portes obertes del dia de la Constitució, però qualsevol diria que allí regalaven alguna cosa a jutjar per l'hora llarga de cua que calia fer per poder entrar a l'edifici. Una volta traspassada la garita de la Guardia Civil que custòdia la seu de la sobirania popular, fotocopiat el meu DNI pels agents i inspeccionada la meua motxilla amb rajos X, vaig descobrir que efectivament regalaven alguna cosa: uns cambrers vestits d'etiqueta donaven la benvinguda amb taces de caldo, xocolata calenta o café amb llet. Tot un detall després de fer-te sentir com un potencial terrorista.

Acabada la taça, i amb el gustet del caldo de pollastre a la boca (molt bo, per cert), em vaig dirigir a la porta dels lleons per entrar en eixe espai que em fascina i m'irrita a parts iguals. Una volta dins, em cridà l'atenció l'aroma que es respirava: una mescla de mobles vells, catifa polsosa i tapís de la iaia. I també el soroll: damunt dels nostres caps s'escoltava el cruixit continu de les vigues de fusta, com si l'edifici es queixara per tant enrenou. La primera parada és el famós 'Salón de los pasos perdidos', una habitació rectangular de gran tamany, tota enmoquetada i rodejada de sillons no massa confortables. La guia ens comentava que en aquella sala els diputats tanquen acords d'última hora entre sessió i sessió, i l'imatge no deixava de semblar-me tan romàntica com idealitzada: sincerament, no m'imagine a Rajoy i Rubalcaba seguts en aquells sillons de la senyoreta Pepis i discutint sobre l'últim decret llei. Però bé, allò és un Parlament, que ve de 'parlar', i per això hi ha tantes sales per a que les comissions i subcomisions parlen. En una d'aquestes cambres, la Constitució del 78 dins d'una vitrina, com una peça de museu.

Molt prompte el recorregut arriba fins al moment estrela de la visita: l'Hemicicle. I una frase repetida fins a la extenuitat entre els visitants: "¡Qué pequeño!". Efectivamente, en la tele la sala sembla més gran, però ja sabeu que la tele fa grossos. Jo ja anava advertit d'aquesta circumstància i el que més em va cridar l'atenció és allò que no es veu per la tele: el sostre de la càmera, cobert de frescos i amb una enorme vidriera semicircular. Em va tranquil·litzar molt saber que els diputats tenen llum natural per a treballar: ja que semblen estar tant allunyats del carrer, que almenys sàpiguen si fora fa sol o hi ha tempesta.

En aquells dies, Zapatero encara era president en funcions (en realitat estava en funcions des de maig de 2010) i així ho indicava la pantalla del seu escó, en el qual ningú podia seure (potser ningú volia fer-ho). Tampoc deixaven pujar a la tribuna d'oradors, supose que per evitar aglomeracions de visitants fent-se la foto de rigor en l'estrada. La mitja hora llarga que vaig estar allà dins la vaig dedicar a fixar-me en els detalls: els dispars de Tejero congelats en el temps, el lloc reservat per als informadors gràfics (deformació professional, supose), les confortables butaques de cuir... Per últim vaig pujar fins a la filera dels partits minoritaris i em vaig acomodar en un escó per imaginar la feina del diputat.




Aleshores vaig reparar en el panell electrònic que cada parlamentari té davant. Tres botons, amb els colors d'un semàfor, i amb tres sentits: Si, No, Abstenció. Marca Bosch, com les cuines i les neveres. Tecnologia alemanya (quina ironia). I mirant allò vaig començar a pensar en coses com la disciplina de partit, que sanciona els parlamentaris que se n'ixen de la postura oficial en les votacions; en els matisos que no caben en aquelles tres opcions; en que abans de la votació ja estan preparats els titulars de premsa amb els resultats... i em va vindre al cap el mite de la caverna de Plató. Em vaig preguntar si tot allò, l'Hemicicle, la tribuna d'oradors, fins i tot el caldo de pollastre de l'entrada... no seran més que ombres projectades en la paret que assumim com a reals. Una espècie de teatre ("Circ" és la paraula que em va vindre al cap, per a ser exactes).

Amb aquest deliri filosòfic rondant al meu cap vaig acabar la visita al Congrés, després de passar per altres tantes sales i fer sonar les vigues de fusta al meu pas pel corredor del primer pis, on estan els retrats de tots els presidents que ha tingut la càmera (franquistes i demòcrates barrejats sense distinció). Abans d'abandonar aquell imponent edifici, l'organització m'obsequià amb un últim detall: un exemplar de la Constitució, actualitzada amb la reforma exprés de 2011 que introdueix en la Carta Magna la "prioritat absoluta" en el pagament del deute i els interessos. Un canvi dictat per Alemanya, assumit automàticament per PSOE i PP, i ratificat sense referèndum en ple mes d'agost, amb mig país de vacances. Tot un espectacle d'ombres representat en aquell hemicicle que, malgrat el caldo casolà de pollastre, no vaig acabar de sentir com ma casa.


Tecnologia alemanya

dimecres, 23 de maig del 2012

Arribe tard, però arribe

L'any 1997 (no comenceu a badallar encara...!) un tal John Barger va acunyar la paraula 'weblog' per referir-se a una web personal on l'autor publicava entrades de manera cronològica. Hui, quinze anys després i amb una certa vergonya, he decidit obrir aquest espai en el món virtual. El meu primer blog.

Si, vale, sé que arribe tard. Que és incomprensible que algú que s'anomena comunicador encara no haja tingut la iniciativa d'exposar en públic els seus pensaments. Teniu raó, i m'he passat llargues nits flagelant-me en soletat per això. Però com un sempre està a temps de trencar la inèrcia (o almenys d'intentar-ho) ací vos presente la porta de la meua nevera digital, on aniré apegant les meues notes per compartir-les amb vosaltres. Podria dir-vos que el contingut serà una sorpresa per fer-me l'interessant, però mentiria: la veritat es que no tinc ni idea de per on vaig a tirar açò. Potser un dia vos parle d'allò tant curiós que m'ha passat al Mercadona, o de les obres del meu edifici, i al dia següent de la sessió de control al govern, de la prima de risc o del primo de Zumosol. O bé comentaré l'última sèrie que m'ha enganxat, eixa campanya publicitària tant desconcertant o vos mostraré el dibuixet tant xulo que vaig fer mentre parlava per telèfon amb ma mare. Al cap i a la fi, en la porta d'una nevera es poden penjar moltes coses i molt variades. Fins i tot videos, i a un servidor li encanta fer gamberrades amb el Premiere.

Bé, crec que ja puc rematar açò. No passarà a la història dels post inaugurals però tampoc ho pretenc. En la porta d'esta nevera també hi ha lloc per als vostres comentaris, però com sé que sou molt vergonyosos no vos ho tindré en compte, almenys de moment. Ara me'n vaig a comprar uns post-its per a començar a plenar-la, que m'ho demana a crits.

Ens llegim!