La 'extraordinaria placidez' del Parlament Europeu

En juny de 2010, quan es complia un any de legislatura al Parlament Europeu, vaig descobrir que a la web d'aquesta institució es pot fer un seguiment de l'activitat parlamentaria dels eurodiputats. Les dades eren prou eloqüents, i vaig escriure un post titulat 'Endevina qui està tocant-se els ous al Parlament Europeu'. En eixe any de 'treball', Jaime Mayor Oreja, el cap de llista del PP i vicepresident del Partit Popular Europeu, havia presentat només UNA pregunta en l'eurocàmera. Aquest mecanisme d'acció política, segons la web de la institució comunitària, 'Constituye un instrumento directo de control parlamentario respecto a otras Instituciones y órganos de la UE'. La citada pregunta de Mayor Oreja es referia a la 'Exposición de símbolos religiosos y culturales en lugares públicos', que sens dubte, és un tema de màxim interès a la Unió Europea.

El recompte del líder socialista, Juan Fernando López Aguilar, també era esgarrifós, amb DOS preguntes presentades en un any, amb una mitjana d'una pregunta cada sis mesos. Per la seua banda, Willy Meyer, representant de IU, comptava amb 147 preguntes en el mateix espai de temps. Aquestes dades contrasten amb el percentatge de recolzament que va obtenir cada força política: un 42'12% el PP, un 38'78% el PSOE i un 3'71% Izquierda Unida.

Dos anys després, he decidit comprovar si la activitat d'aquestos eurodiputats espanyols es manté en eixes xifres, i les dades continuen sent igual de cridaneres: Jaime Mayor Oreja, qui ha defensat públicament la 'extraordinaria placidez' del franquisme, continua amb la seua única pregunta formulada al Parlament. I mira que han passat coses en dos anys, i Espanya ha estat al centre de moltes d'elles... doncs l'eurodiputat popular no se li ha ocorregut preguntar res en l'eurocàmera, i des d'aquella pregunta sobre símbols religiosos no ha tornat a obrir la boca.

El representant socialista López Aguilar s'ha posat un poquet les piles, i de 2 preguntes formulades en juny de 2010 ha passat a 18, referides a temes com els controls ilegals a les fronteres de la UE, drets humans, pacte agrícola amb Marrocs, o sobre la prohibició de Rumania a equiparar el matrimoni tradicional amb 'noves formes de cohabitació'. Per la seua banda, l'eurodiputat de Izquierda Unida, Willy Meyer, ja compta amb 428 preguntes presentades en l'eurocàmera. Els rojos estos, que continuen queixant-se de tot...

Bé, acostumat com estic a posar les coses en quarentena abans de fer afirmacions categòriques (o això intente), vaig pensar que potser el treball d'un eurodiputat no es basa sols en presentar preguntes, que aquestes sols son un instrument més. O que per poder valorar-ho, hauria de comparar l'activitat dels eurodiputats espanyols amb la dels representants d'altres països... Doncs bé, ahí va la comparació amb els dirigents que, com Mayor Oreja, també són vicepresidents al Partit Popular Europeu o el Partit Socialista:

GRUP PARTIT POPULAR EUROPEU 
-França (Joseph Daul, PRESIDENT del grup): 4 preguntes
-Italia (Vito Bonsignore): 53 preguntes
-Alemanya (Manfred Weber): 28 preguntes
-Suècia (Gunnar HÖKMARK): 7 preguntes
-Chipre (Ioannis KASOULIDES): 41 preguntes
-Rumania (Marian Jean MARINESCU): 22 preguntes
-Polònia (Jan OLBRYCHT): 9 preguntes
-Portugal (Paulo RANGEL): 14 preguntes
-Hungría (József SZÁJER): 5 preguntes
-Països Baixos (Wortmann-Kool Corien): 44 preguntes
TOTAL (1 president, 10 vicepresidents): 227 PREGUNTES

PARTIT SOCIALISTA EUROPEU
-Austria (Hannes SWOBODA, PRESIDENT): 18 preguntes
-Romania (Corina CRETU): 109 preguntes
-Bèlgica (Véronique DE KEYSER): 27 pregunte
-França (Sylvie GUILLAUME): 37 preguntes
-Regne Unit (Stephen HUGHES): 34 preguntes
-Alemanya (Bernhard RAPKAY): 5 preguntes
-República Xeca (Libor ROUČEK): 4 preguntes
-Italia (Patrizia TOIA): 58 preguntes
-Suècia (Marita ULVSKOG): 25 preguntes
-España (Enrique Guerrero SALOM): 6 preguntes
TOTAL (1 president, 9 vicepresidents): 323 preguntes

Estar ficant les dades de cada diputat és una feina prou avorrida (i imagine que no massa grata de llegir), així que si teniu interés vos convide a que consulteu vosaltres mateixos el Grup Confederal de l'Esquerra Unitaria Europea. Vos avance que el TOTAL de preguntes presentades entre la presidenta i els 6 vicepresidents del grup sumen 717 preguntes.

De tot açò es poden traure algunes conclusions, a falta d'un anàlisis del contingut de les intervencions (que també és important). Per exemple, que el número de preguntes que fan els partits és inversament proporcional als vots obtinguts; que sembla que hi ha uns diputats que treballen més que altres, o almenys que es fan més preguntes (amb una proporció de 1 pregunta davant 428, en el cas espanyol), encara que el paper del Parlament Europeu és prou testimonial. Però sobre tot, podem concloure que Jaime Mayor Oreja, que va obtenir un 42% dels vots, és un crack: ha fet menys preguntes en tres anys que el president del seu propi grup, i és l'únic vicepresident dels partits consultats amb només una pregunta presentada en l'eurocàmera... Potser haja descobert la 'extraordinaria placidez' de la vida d'eurodiputat i s'ha acomodat... O potser és que Mayor Oreja, fent honor als seus cognoms, és un home més d'escoltar que de parlar i per això fa tant poquetes preguntes. 

Siga com siga, promet un nou recompte en 2014, quan acabe la legislatura. I a qui li escolte la cançoneta eixa de 'tots els polítics són iguals' li parlaré d'aquestes dades tant curioses, a veure si continuen pensant el mateix.

Els especuladors van a la platja

En la costa de la província d'Alacant, des de Dénia a Oriola, hi ha molts poquets quilòmetres de platja sense urbanitzar. Bona part d'ells es troben entre Aiguamarga i el cap de Santa Pola, un espai creuat per un llarg arenal amb dunes i pinades, moltes d'elles creades de forma artificial precisament per protegir la zona, fixar el terreny i que l'arena no acabara cobrint la carretera en cada temporal d'hivern. 

En esta extensió de platges daurades, que pertanyen majoritàriament al terme d'Elx, sols s'hi troben dos nuclis de població prou discrets i acotats (Urbanova i els Arenals), perquè la zona té un reconegut valor ecològic i als últims anys s'estan fent esforços per preservar-la, creant passarel·les elevades sobre les dunes o limitant l'accés de vehicles. En aquestes platges (especialment en les de l'Altet o el Carabassí) és possible passar la vesprada a remulla i tindre llum solar fins a les nou de la nit, perquè darrere de l'arena no hi han torres d'apartaments sinó un paisatge que guanya un valor especial en una terra saturada per la rajola i el formigó.

Dons bé, ahir estava jo gaudint d'una d'estes platges i vaig escoltar una conversa que em va posar els pels de punta. No es que m'agrade escoltar les converses alienes, però en la platja (bé, en la vida en general) existeix una classe de gent que parla amb un tó de veu com si tothom al seu voltat haguera de saber allò que pensa. El cas es que aquesta persona considerava que allò, aquelles platges de somni, aquelles dunes sinuoses, s'estaven llançant a perdre. I no es referia precisament al seu valor ecològic o paisatgístic: 'En Elche tendríamos que estar viviendo todos del turismo y de los servicios. Con estas playas que tenemos y no dejamos ni siquiera pasar a los coches. Aquí haría falta un Benidorm o algo así, mira si tenemos terreno. Pero no, nos quedamos con las fábricas de zapatos y luego cuatro apartamentos en los Arenales para que los zapateros pasen el verano', li va dir al seu interlocutor, que assentia en silenci amb el cap però potser estava tant horroritzat com jo. Aquell personatge no concebia allò com a una platja, sinó més bé com a un terreny urbanitzable amb grans possibilitats. Sens dubte, Enrique Ortiz ha creat escola.  

Amb la de voltes que he alabat l'iniciativa d'Elx de mantenir les seues platges amb un nivell tant baix d'explotació... amb la de voltes que he agraït tindre aquest espai quasi verge a poc més de quinze minuts en cotxe de casa... amb la de voltes que m'he sentit orgullós de mostrar aquestes platges quan he tingut algun convidat... i haver d’escoltar a un especulador en potència dir que el que falten allà son uns bons gratacels damunt les dunes, tapant la llum del sol i soltant les seues aigües fecals al mar per a que nosaltres puguem posar una geladeria o un todo-a-cien on vinguen els turistes a deixar-se els euros...

De camí a casa, i pensant en tot allò, vaig desitjar que aquella zona continue protegida per molts anys; que els meus fills puguen seguir disfrutant-la com ho faig jo, i també els fills d'aquell personatge que feia mala sang en l'arena i que, espere, continue fent-la tota la seua vida. 

Posta de sol en la platja del Carabassí