Es busca nom per a una crisi

Em resulta curiós que, quatre anys després de la caiguda de Lehman Brothers, ningú haja posat encara un nom a la que possiblement siga la crisi econòmica més greu de l'últim segle. Amb el que ens agrada posar-li noms cridaners a les coses: el crakc del 29, la Gran Depresió, la crisi del petroli, el 'dilluns negre'... Totes les caigudes dels últims 100 anys tenen una denominació pròpia que s'ha acabat instal·lant en l'imaginari col·lectiu. En canvi, aquesta brutal recessió que en un lustre ens ha portat de la 'Champions League' de la economia a la Tercera Divisió encara no ha sigut batejada. Periodistes, economistes o ciutadans ens referim a ella simplement com 'la crisi', en abstracte, o en tot cas afegint-li un complement: 'Crisi del deute', 'crisi financiera'...

Ignore a que és deguda aquesta absència, però n'estic segur que d'ací a deu o quinze anys (si hem ixit d'esta...) els historiadors ja li hauran buscat amb un nom a l'altura de les circumstàncies. Potser són conscients de que açò no és una crisi qualsevol, sinó l'enfonsament d'un sistema que està mostrant els seus efectes més perversos en les societats occidentals (el Tercer Món fa molt temps que els pateix) i estan esperant el desenllaç per definir-la. O potser s'ha evitat posar-li un nom pensant que així se li llevarà entitat a la situació, igual que un càncer es converteix en una 'llarga enfermetat' a les pàgines de la premsa, o la paraula 'suicidi' directament s'evita.

Sorprén la solemnitat (o el voluntarisme) amb la que Sarkozy proclamava la 'refundació del capitalisme' en 2008, i com eixe objectiu assumit pel G-20 eixe mateix any s'ha esfumat i ara ningú parla de reformar el sistema, si no de reformar els estats nació per adaptar-los al sistema que està en l'orige de la crisi. Ens matxaquen dia si i dia també amb allò de que 'No hi ha alternativa', que no és nou: ho va inventar Margaret Tatcher en 1979 per justificar unes polítiques neoliberals que van aprofundir les desigualtats entre classes en Gran Bretanya. Feu la prova: fiqueu en Google la frase 'No hay alternativa', piqueu en 'Noticias' i premeu el botó de buscar: és la frase de moda (sense desmerèixer el 'hemos vivido por encima de nuestra posibilidades'), i està en boca de tots: Rajoy, Krugman, el BCE, el FMI... Fins i tot li la vaig escoltar a la peixcatera del meu barri l'altre dia, que és tota una líder d'opinió. I el més greu: la socialdemocràcia, que hauria de ser precissament una alternativa al neoliberalisme, l'ha assimilat com a veritat, en un curiós exercici d'hara kiri colectiu (ací ho sabem bé, encara que ara Rubalcaba s'apunte al carro d'Hollande).

I mentre assistim al desmantellament de l'estat de benestar, mentre desprotegim els treballadors, els pensionistes, els malalts, els joves, mentre pugen els impostos i els preus i baixen els salaris perquè 'no hi ha alternativa', ara els líders mundials comencen a parlar de la necessitat d'impulsar el creixement. A bones hores. Ara sols han de posar-se d'acord en si eixe creixement ha de ser un 'Plan Marshall' a la Hollande amb inversions públiques, o un 'Plan Merkel', que en un nou exercici d'eufemística pensa que eixos estímuls al creixement han de ser noves retallades (més facilitat en l'acomiadament o més 'minijobs'). El G-8 es va reunir dissabte passat en EE UU i tampoc va saber concretar eixes mesures que faran reviscolar l'economia, però va ratificar les politiques d'ajust fiscal que faran quadrar els contes dels estats però estan ofegant els ciutadans. Potser d'ací a una vintena més de reunions en Camp David o en Bruseles, quan es posen d'acord, siga perquè ja no hi haurà més alternativa que aplicar la respiració assistida. Potser aleshores, ja li haurem posat un nom a la crisi.

No hi ha alternativa?