Espectacle d'ombres (crònica d'una visita al Congrés)

 
Des de que tinc interés per la política, el Congrés dels Diputats ha ocupat una posició preferent en el meu llistat de llocs a visitar. L'oportunitat va arribar el desembre passat, aprofitant un viatge de plaer a Madrid. Era la jornada de portes obertes del dia de la Constitució, però qualsevol diria que allí regalaven alguna cosa a jutjar per l'hora llarga de cua que calia fer per poder entrar a l'edifici. Una volta traspassada la garita de la Guardia Civil que custòdia la seu de la sobirania popular, fotocopiat el meu DNI pels agents i inspeccionada la meua motxilla amb rajos X, vaig descobrir que efectivament regalaven alguna cosa: uns cambrers vestits d'etiqueta donaven la benvinguda amb taces de caldo, xocolata calenta o café amb llet. Tot un detall després de fer-te sentir com un potencial terrorista.

Acabada la taça, i amb el gustet del caldo de pollastre a la boca (molt bo, per cert), em vaig dirigir a la porta dels lleons per entrar en eixe espai que em fascina i m'irrita a parts iguals. Una volta dins, em cridà l'atenció l'aroma que es respirava: una mescla de mobles vells, catifa polsosa i tapís de la iaia. I també el soroll: damunt dels nostres caps s'escoltava el cruixit continu de les vigues de fusta, com si l'edifici es queixara per tant enrenou. La primera parada és el famós 'Salón de los pasos perdidos', una habitació rectangular de gran tamany, tota enmoquetada i rodejada de sillons no massa confortables. La guia ens comentava que en aquella sala els diputats tanquen acords d'última hora entre sessió i sessió, i l'imatge no deixava de semblar-me tan romàntica com idealitzada: sincerament, no m'imagine a Rajoy i Rubalcaba seguts en aquells sillons de la senyoreta Pepis i discutint sobre l'últim decret llei. Però bé, allò és un Parlament, que ve de 'parlar', i per això hi ha tantes sales per a que les comissions i subcomisions parlen. En una d'aquestes cambres, la Constitució del 78 dins d'una vitrina, com una peça de museu.

Molt prompte el recorregut arriba fins al moment estrela de la visita: l'Hemicicle. I una frase repetida fins a la extenuitat entre els visitants: "¡Qué pequeño!". Efectivamente, en la tele la sala sembla més gran, però ja sabeu que la tele fa grossos. Jo ja anava advertit d'aquesta circumstància i el que més em va cridar l'atenció és allò que no es veu per la tele: el sostre de la càmera, cobert de frescos i amb una enorme vidriera semicircular. Em va tranquil·litzar molt saber que els diputats tenen llum natural per a treballar: ja que semblen estar tant allunyats del carrer, que almenys sàpiguen si fora fa sol o hi ha tempesta.

En aquells dies, Zapatero encara era president en funcions (en realitat estava en funcions des de maig de 2010) i així ho indicava la pantalla del seu escó, en el qual ningú podia seure (potser ningú volia fer-ho). Tampoc deixaven pujar a la tribuna d'oradors, supose que per evitar aglomeracions de visitants fent-se la foto de rigor en l'estrada. La mitja hora llarga que vaig estar allà dins la vaig dedicar a fixar-me en els detalls: els dispars de Tejero congelats en el temps, el lloc reservat per als informadors gràfics (deformació professional, supose), les confortables butaques de cuir... Per últim vaig pujar fins a la filera dels partits minoritaris i em vaig acomodar en un escó per imaginar la feina del diputat.

Aleshores vaig reparar en el panell electrònic que cada parlamentari té davant. Tres botons, amb els colors d'un semàfor, i amb tres sentits: Si, No, Abstenció. Marca Bosch, com les cuines i les neveres. Tecnologia alemanya (quina ironia). I mirant allò vaig començar a pensar en coses com la disciplina de partit, que sanciona els parlamentaris que se n'ixen de la postura oficial en les votacions; en els matisos que no caben en aquelles tres opcions; en que abans de la votació ja estan preparats els titulars de premsa amb els resultats... i em va vindre al cap el mite de la caverna de Plató. Em vaig preguntar si tot allò, l'Hemicicle, la tribuna d'oradors, fins i tot el caldo de pollastre de l'entrada... no seran més que ombres projectades en la paret que assumim com a reals. Una espècie de teatre ("Circ" és la paraula que em va vindre al cap, per a ser exactes).

Amb aquest deliri filosòfic rondant al meu cap vaig acabar la visita al Congrés, després de passar per altres tantes sales i fer sonar les vigues de fusta al meu pas pel corredor del primer pis, on estan els retrats de tots els presidents que ha tingut la càmera (franquistes i demòcrates barrejats sense distinció). Abans d'abandonar aquell imponent edifici, l'organització m'obsequià amb un últim detall: un exemplar de la Constitució, actualitzada amb la reforma exprés de 2011 que introdueix en la Carta Magna la "prioritat absoluta" en el pagament del deute i els interessos. Un canvi dictat per Alemanya, assumit automàticament per PSOE i PP, i ratificat sense referèndum en ple mes d'agost, amb mig país de vacances. Tot un espectacle d'ombres representat en aquell hemicicle que, malgrat el caldo casolà de pollastre, no vaig acabar de sentir com ma casa.

Tecnologia alemanya