La 'extraordinaria placidez' del Parlament Europeu

En juny de 2010, quan es complia un any de legislatura al Parlament Europeu, vaig descobrir que a la web d'aquesta institució es pot fer un seguiment de l'activitat parlamentaria dels eurodiputats. Les dades eren prou eloqüents, i vaig escriure un post titulat 'Endevina qui està tocant-se els ous al Parlament Europeu'. En eixe any de 'treball', Jaime Mayor Oreja, el cap de llista del PP i vicepresident del Partit Popular Europeu, havia presentat només UNA pregunta en l'eurocàmera. Aquest mecanisme d'acció política, segons la web de la institució comunitària, 'Constituye un instrumento directo de control parlamentario respecto a otras Instituciones y órganos de la UE'. La citada pregunta de Mayor Oreja es referia a la 'Exposición de símbolos religiosos y culturales en lugares públicos', que sens dubte, és un tema de màxim interès a la Unió Europea.

El recompte del líder socialista, Juan Fernando López Aguilar, també era esgarrifós, amb DOS preguntes presentades en un any, amb una mitjana d'una pregunta cada sis mesos. Per la seua banda, Willy Meyer, representant de IU, comptava amb 147 preguntes en el mateix espai de temps. Aquestes dades contrasten amb el percentatge de recolzament que va obtenir cada força política: un 42'12% el PP, un 38'78% el PSOE i un 3'71% Izquierda Unida.

Dos anys després, he decidit comprovar si la activitat d'aquestos eurodiputats espanyols es manté en eixes xifres, i les dades continuen sent igual de cridaneres: Jaime Mayor Oreja, qui ha defensat públicament la 'extraordinaria placidez' del franquisme, continua amb la seua única pregunta formulada al Parlament. I mira que han passat coses en dos anys, i Espanya ha estat al centre de moltes d'elles... doncs l'eurodiputat popular no se li ha ocorregut preguntar res en l'eurocàmera, i des d'aquella pregunta sobre símbols religiosos no ha tornat a obrir la boca.

El representant socialista López Aguilar s'ha posat un poquet les piles, i de 2 preguntes formulades en juny de 2010 ha passat a 18, referides a temes com els controls ilegals a les fronteres de la UE, drets humans, pacte agrícola amb Marrocs, o sobre la prohibició de Rumania a equiparar el matrimoni tradicional amb 'noves formes de cohabitació'. Per la seua banda, l'eurodiputat de Izquierda Unida, Willy Meyer, ja compta amb 428 preguntes presentades en l'eurocàmera. Els rojos estos, que continuen queixant-se de tot...

Bé, acostumat com estic a posar les coses en quarentena abans de fer afirmacions categòriques (o això intente), vaig pensar que potser el treball d'un eurodiputat no es basa sols en presentar preguntes, que aquestes sols son un instrument més. O que per poder valorar-ho, hauria de comparar l'activitat dels eurodiputats espanyols amb la dels representants d'altres països... Doncs bé, ahí va la comparació amb els dirigents que, com Mayor Oreja, també són vicepresidents al Partit Popular Europeu o el Partit Socialista:

GRUP PARTIT POPULAR EUROPEU 
-França (Joseph Daul, PRESIDENT del grup): 4 preguntes
-Italia (Vito Bonsignore): 53 preguntes
-Alemanya (Manfred Weber): 28 preguntes
-Suècia (Gunnar HÖKMARK): 7 preguntes
-Chipre (Ioannis KASOULIDES): 41 preguntes
-Rumania (Marian Jean MARINESCU): 22 preguntes
-Polònia (Jan OLBRYCHT): 9 preguntes
-Portugal (Paulo RANGEL): 14 preguntes
-Hungría (József SZÁJER): 5 preguntes
-Països Baixos (Wortmann-Kool Corien): 44 preguntes
TOTAL (1 president, 10 vicepresidents): 227 PREGUNTES

PARTIT SOCIALISTA EUROPEU
-Austria (Hannes SWOBODA, PRESIDENT): 18 preguntes
-Romania (Corina CRETU): 109 preguntes
-Bèlgica (Véronique DE KEYSER): 27 pregunte
-França (Sylvie GUILLAUME): 37 preguntes
-Regne Unit (Stephen HUGHES): 34 preguntes
-Alemanya (Bernhard RAPKAY): 5 preguntes
-República Xeca (Libor ROUČEK): 4 preguntes
-Italia (Patrizia TOIA): 58 preguntes
-Suècia (Marita ULVSKOG): 25 preguntes
-España (Enrique Guerrero SALOM): 6 preguntes
TOTAL (1 president, 9 vicepresidents): 323 preguntes

Estar ficant les dades de cada diputat és una feina prou avorrida (i imagine que no massa grata de llegir), així que si teniu interés vos convide a que consulteu vosaltres mateixos el Grup Confederal de l'Esquerra Unitaria Europea. Vos avance que el TOTAL de preguntes presentades entre la presidenta i els 6 vicepresidents del grup sumen 717 preguntes.

De tot açò es poden traure algunes conclusions, a falta d'un anàlisis del contingut de les intervencions (que també és important). Per exemple, que el número de preguntes que fan els partits és inversament proporcional als vots obtinguts; que sembla que hi ha uns diputats que treballen més que altres, o almenys que es fan més preguntes (amb una proporció de 1 pregunta davant 428, en el cas espanyol), encara que el paper del Parlament Europeu és prou testimonial. Però sobre tot, podem concloure que Jaime Mayor Oreja, que va obtenir un 42% dels vots, és un crack: ha fet menys preguntes en tres anys que el president del seu propi grup, i és l'únic vicepresident dels partits consultats amb només una pregunta presentada en l'eurocàmera... Potser haja descobert la 'extraordinaria placidez' de la vida d'eurodiputat i s'ha acomodat... O potser és que Mayor Oreja, fent honor als seus cognoms, és un home més d'escoltar que de parlar i per això fa tant poquetes preguntes. 

Siga com siga, promet un nou recompte en 2014, quan acabe la legislatura. I a qui li escolte la cançoneta eixa de 'tots els polítics són iguals' li parlaré d'aquestes dades tant curioses, a veure si continuen pensant el mateix.

Els especuladors van a la platja

En la costa de la província d'Alacant, des de Dénia a Oriola, hi ha molts poquets quilòmetres de platja sense urbanitzar. Bona part d'ells es troben entre Aiguamarga i el cap de Santa Pola, un espai creuat per un llarg arenal amb dunes i pinades, moltes d'elles creades de forma artificial precisament per protegir la zona, fixar el terreny i que l'arena no acabara cobrint la carretera en cada temporal d'hivern. 

En esta extensió de platges daurades, que pertanyen majoritàriament al terme d'Elx, sols s'hi troben dos nuclis de població prou discrets i acotats (Urbanova i els Arenals), perquè la zona té un reconegut valor ecològic i als últims anys s'estan fent esforços per preservar-la, creant passarel·les elevades sobre les dunes o limitant l'accés de vehicles. En aquestes platges (especialment en les de l'Altet o el Carabassí) és possible passar la vesprada a remulla i tindre llum solar fins a les nou de la nit, perquè darrere de l'arena no hi han torres d'apartaments sinó un paisatge que guanya un valor especial en una terra saturada per la rajola i el formigó.

Dons bé, ahir estava jo gaudint d'una d'estes platges i vaig escoltar una conversa que em va posar els pels de punta. No es que m'agrade escoltar les converses alienes, però en la platja (bé, en la vida en general) existeix una classe de gent que parla amb un tó de veu com si tothom al seu voltat haguera de saber allò que pensa. El cas es que aquesta persona considerava que allò, aquelles platges de somni, aquelles dunes sinuoses, s'estaven llançant a perdre. I no es referia precisament al seu valor ecològic o paisatgístic: 'En Elche tendríamos que estar viviendo todos del turismo y de los servicios. Con estas playas que tenemos y no dejamos ni siquiera pasar a los coches. Aquí haría falta un Benidorm o algo así, mira si tenemos terreno. Pero no, nos quedamos con las fábricas de zapatos y luego cuatro apartamentos en los Arenales para que los zapateros pasen el verano', li va dir al seu interlocutor, que assentia en silenci amb el cap però potser estava tant horroritzat com jo. Aquell personatge no concebia allò com a una platja, sinó més bé com a un terreny urbanitzable amb grans possibilitats. Sens dubte, Enrique Ortiz ha creat escola.  

Amb la de voltes que he alabat l'iniciativa d'Elx de mantenir les seues platges amb un nivell tant baix d'explotació... amb la de voltes que he agraït tindre aquest espai quasi verge a poc més de quinze minuts en cotxe de casa... amb la de voltes que m'he sentit orgullós de mostrar aquestes platges quan he tingut algun convidat... i haver d’escoltar a un especulador en potència dir que el que falten allà son uns bons gratacels damunt les dunes, tapant la llum del sol i soltant les seues aigües fecals al mar per a que nosaltres puguem posar una geladeria o un todo-a-cien on vinguen els turistes a deixar-se els euros...

De camí a casa, i pensant en tot allò, vaig desitjar que aquella zona continue protegida per molts anys; que els meus fills puguen seguir disfrutant-la com ho faig jo, i també els fills d'aquell personatge que feia mala sang en l'arena i que, espere, continue fent-la tota la seua vida. 

Posta de sol en la platja del Carabassí

Bravo, RAE!

Tinc una espineta clavada amb la RAE des de que li va llevar l'accent a 'guión'. M'he declarat un insubmís amb eixa paraula i amb altres com 'sólo', a les quals em negue a llevar-li la tilde per molt que ho diga l'acadèmia (visc al límit, ho sé). Tot i així, hui m'he reconciliat un poc amb ella gràcies a la fantàstica actualització que ha publicat del vocabulari castellà. El llistat de noves paraules afegides s'obri amb un terme de rabiosa actualitat que descriu a la perfecció un sentiment generalitzat entre la major part de la societat: Acojonamiento ("Acción y efecto de acojonar o acojonarse"). No podrien haver tingut un arranc millor els amics de la RAE. Chapeau!

L'acadèmia inclou termes que ja estan en el carrer, alguns des de fa relativament poc (sobre tot de l'àmbit tecnològic: USB, tableta, blog, bloguero...) i altres que ja estan de capa caiguda, com minicadena, que arriba dos dècades tard. També incorpora paraules que encara no s'utilitzen al carrer: no sé en quin moment se'ls va ocórrer als acadèmics que la paraula biministro havia de ser afegida al diccionari, per referir-se a la "persona que está al frente de dos ministerios en un gobierno, o que ocupa uno en el que se han fundido dos ministerios anteriores". Aleshores... Ana Mato, titular de Sanitat i Política Social, seria una biministra? Però si ja té prou amb ser ministra a seques, la pobra...

També trobem la paraula camp ("Que recrea con desenfado formas estéticas pasadas de moda", diu l'acadèmia), que és un adjectiu que potser al barri madrileny de Salamanca s'utilitze molt però que encara no ha arribat a províncies (o potser no soc el suficientment cool). A l'apartat de termes caxondos, en l'actualització de la RAE apareixen canalillo, gayumbos, clitoriano, culamen u orgásmico, que em fan preguntar-me per l'ambient que es viurà en l'acadèmia quan es discuteixen certes expressions (no vull ni imaginar a catedràtics com Luis María Ansón o Álvaro Pompo pronunciant cap de les paraules anteriors). Així mateix, la situació econòmica ha portat al diccionari fins a nou noves accepcions de la paraula riesgo, totes elles vinculades a l'economia (Riesgo de crédito, de interés, de mercado, de reinversión, específico, operativo, riesgo país, sistémico i soberano. Quasi res). 

En l'apartat polític, la RAE afegeix termes que remeten al descrèdit general de la política, amb paraules amb certes connotacions pejoratives com pepero, sociata o ugetista, o altres que no poden arribar en millor moment, com euroescepticismo ("Desconfianza hacia los proyectos políticos de la Unión Europea"). I després de la cagada de llevar-li l'accent a guión, l'acadèmia es reserva un gest per a la gent de l'audiovisual, acceptant posproducción i racord (els scripts estan d'enhorabona).

I per últim, la nova accepció de la paraula matrimonio, que és la que més titulars està acaparant. I es que la RAE, al contrari que el Partit Popular, ha preferit no esperar a que el Tribunal Constitucional es pronuncie (ja porten set anys pensant-s'ho) i ha decidit afegir una nova definició al terme per reflectir el que ja és una realitat en molts països, entre ells Espanya: 'En determinadas legislaciones, unión de dos personas del mismo sexo, concertada mediante ciertos ritos o formalidades legales, para establecer y mantener una comunidad de vida e intereses'. Aplaudeixc a la RAE per este gest que ningú li ha obligat a adoptar (podrien haver esperat vint anys, com han fet amb minicadena), i em pregunte què farà el Partit Popular ara que se li ha enderrocat l’únic argument que esgrimia contra el matrimoni homosexual, que era el nominatiu (almenys de cara a la galeria). I també si el Foro de la Familia i la Conferència Episcopal aniran a manifestar-se davant de la seu de l'acadèmia a Madrid o carregaran contra ella als seus sermons dominicals. Impacient estic.  

Altra mirada sobre València

Alacant sempre ha mirat a València amb un recel en ocasions justificat, i en altres fruit de la clàssica rivalitat entre pobles veïns. Mai han sigut dos ciutats agermanades, més bé s'han comportat com les cosines que no acaben d'encaixar (per fer-vos una idea, en la cremà de les Fogueres d'Alacant hi ha gent que canta 'Puta Valencia, Alicante independencia’. De bon rollo, això si). Potser per això, quan vaig arribar a València a estudiar fa onze anys, després de tota la vida en Alacant, tenia una imatge prou desdibuixada de la ciutat. El Miquelet, les Torres de Serrans (i perquè apareixien en un llibre de Història d'EGB), Rita Barberá... tenia quatre icones al cap i poc més. Bé, també sabia que en la catedral tenen el braç incorrupte (?) de Sant Vicent Màrtir i amb l'institut havia visitat l'Hemisfèric, que aleshores (l'any 1999) s'alçava solitari enmig d'un enrenou d'obres, grues i formigoneres (i hortes, ara desaparegudes).

Onze anys després d'arribar puc dir que conec prou més la ciutat, però encara no sé què té València que fa que no puga deixar-la. Abans va ser una carrera, una feina o altra raó de pes el que em lligava... Però hui m'enfronte de cara a la ciutat cada dia des del balcó i em pregunte què dimonis faig ací. Després me'n vaig al riu amb la bici, a passejar pel barri del Carmen o a buscar un concert un dimarts qualsevol per la nit i si bé no trobe la resposta, si que entenc un poc més per què em costa tant anar-me'n. A banda dels seus encants propis, al final el que fa important a una ciutat son les coses que vius en ella, i en onze anys, dos cases i vora una trentena de companys de pis diferents esta ciutat ha sigut per a mi un màster en convivència i relacions socials i/o animals. O també és possible que València, com vaig llegir una volta, siga addictiva, malgrat les seues contradiccions i els seus contrastos (com totes les drogues).  

A Archibald McKey, un jove de Boston, li va passar una cosa semblant amb el cap i casal. Va arribar a València amb una beca per acabar la carrera i va quedar enganxat de la ciutat i els seus racons (bé, i també d'una xica). Acabat el curs, Archibald va fer la promesa de tornar algun dia per gravar un documental sobre València amb el seu amic Vicent, i cinc anys després la va complir... bé, no va ixir bé del tot, però almenys ho va intentar. El resultat de tot allò ha acabat tenint forma de websèrie, produïda per Nakamura, dirigida per Xon González i escrita per Complot de guionistas, un grup d'escriptors de l'audiovisual on vaig recalar després de la meua experiència en Socarrats i que considere que és una de les coses positives que he d'afegir al balanç d'estos onze anys en València, tot i que la realitat haja resultat ser molt més dura del que vam imaginar quan el vam posar en marxa.

Sense més històries ni batalletes, i sigueu d'Alacant, de Castelló, de Madrid o de Massachusetts (podeu activar els subtítols clickant damunt de CC) vos convide a conèixer esta ciutat polièdrica des de la peculiar mirada d'este guiri entranyable i atabalat. En la web www.archibaldinvalencia.com ja estan publicats els tres primers capitols, i la resta s'emetran al llarg de l'estiu. Vos assegure que els dos, tant València com el bo d'Archibald, es fan de voler.

Disfruteu!     



  

14 de juny

Els 14 de juny quasi sempre m'han agafat en situacions estressants. Tal dia com hui fa onze anys, per exemple, estava fent la selectivitat i en ple cacao mental de que-faig-amb-la-meua-vida. Fa quatre, estudiava per als meus últims exams com a universitari. I fa 29 anys, el 14 de juny em va sorprendre naixent, que crec que ha de ser una de les coses més estressants per les que una persona ha de passar al llarg de la seua vida (evidentment no ho recorde, però imagine que no ha de ser fàcil enfilar-se per un forat tan xicotet després de nou mesos de dolç surar en líquid amniòtic). Els 14 de juny sempre he tingut la sensació de final de cicle, potser perquè coincideixen amb la fi del curs escolar, amb els últims dies de la primavera i amb la perspectiva d'un estiu per estrenar.

Anit, per curiositat, vaig estar buscant portades de premsa del dia que vaig nàixer. Aquell dia, 14 de juny de 1983, El País arreplegava les pressions d'Alemanya per accelerar els canvis en la Política Agrària Comú davant la possible entrada d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea (l'objectiu: protegir els seus productes davant dels espanyols). La Vanguardia, per la seua banda, es feia ressó de la condemna del primer ministre francès cap a les agressions patides per agricultors espanyols quan volien creuar la frontera gala per transportar els seus productes cap a països del Mercat Comú. I els dos mitjans reflectien a les seues portades el tema de la reconversió industrial, que amenaçava amb enviar a l'atur a 200.000 treballadors amb la modernització de determinats sectors.  

Hui les coses, amb les degudes distàncies, no són molt diferents. Alemany continua pressionant a uns i altres, sempre mirant pels seus interessos. La reconversió industrial de determinats sectors es va completar però hui també parlem de l'atur, i en unes xifres prou superiors, i de sectors en perill d'extinció per culpa dels retalls, com el de la mineria. Hui som Unió Europea però continuem amb els mateixos recels i prejudicis de sempre, agranant cap a casa i vigilant que el veí no tinga cap avantatge sobre mi. Fa 29 anys els mitjans seguien amb interès la caiguda de la URSS, i hui retransmeten en temps real l'agonia del capitalisme depredador i l'enfonsament de la nostra economia (hui la prima de risc ha batut un nou rècord i estem pròxims al 'bono basura'). 

  Hui, 14 de juny de 2012, de nou tinc eixa inquietant sensació de final de cicle. No sé si son els maies i la seua teoria del final de món, no sé si és el pessimisme ambiental... o si directament m'aterra la idea de fregar els 30 amb la mateixa precarietat que vaig creuar els 25. Amb dos carreres, sobrevivint amb un sou de cap de setmana, compartint pis amb tres persones (i un gosset) i amb poques perspectives de millora (més bé amb la por de perdre allò aconseguit, i havent de donar gràcies). Potser per això ens intenten convèncer de que els 30 són els nous 20: és una manera optimista d'assumir que va a tocar-nos fer l'indio deu anys més, encadenant contractes amb acomiadament lliure, en el millor dels casos. Tot i així, hui vull ser optimista, al més pur estil Zapatero, i esta nit brindaré desitjant que d'ací un any hi haja més coses que celebrar, perquè els canvis de cicle també poden (i deuen) ser a millor... A no ser que els maies (o Paul Krugman) tinguen raó, clar.

En fi, felicitat i bon 14 de juny!  

14 de juny de 2012

Rajoy en 'los mundos de Yupi'

El president del Govern, Mariano Rajoy, ha viatjat este cap de setmana als mundos de Yupi, que és una espècie de Marina d'Or per a polítics en el poder on els fan descomptes i preus especials. L'ex president Zapatero va convertir els mundos de Yupi en un destí habitual durant el seu mandat, i des d'allà, entre altres coses, ens assegurava que teníem el sistema financer més sòlid del món (quin ull, José Luis). L'ex molt honorable Francesc Camps també passava llargues temporades en este complex, i des de la seua entrevista en Telva s'especula molt en que podria haver instal·lat allí la seua residència de forma permanent.  

Ara és Rajoy qui s'ha comprat un dúplex adossat en els mundos de Yupi. El diumenge va tornar a Moncloa 17 hores després de confirmar-se el rescat bancari a Espanya (repetisc: 17 hores) per a dir-nos que eixe rescat negat una i mil voltes fins al divendres (al qual es va referir com a 'línea de crédito europea' o amb altre elaborat eufemisme que passarà a la història: 'Lo de ayer') formava part d'un pla global de sanejament de la banca que farà que els bancs comencen a repartir crèdit a les famílies i les empreses. Ens assegura el Govern que els milions d'euros cauran del cel sense contrapartides i en condicions 'extraordinariamente ventajosas' que encara no coneixem en el món real; que amb la petició d'ajuda (perdó, línia de crèdit) guanya Espanya, guanya l'estabilitat del sistema bancari, guanya Europa i guanya la moneda única. Quasi res: ací tots guanyen alguna cosa (sols li va faltar dir que també guanyava 'La Roja', i potser en els mundos de Yupi va guanyar). I tot gràcies a les pressions de Rajoy, que és un crack de la negociació: sols hi ha que vore els decrets llei aprovats, la reforma laboral, els retalls en sanitat i educació, el nomenament del president de RTVE... que han ixit avant gràcies al diàleg fins a la extenuació amb els agents implicats.

El president té llibertat d'expressió per a dir el que li vinga en gana, faltaria més, però s'arrisca a que al dia següent Brussel·les, Alemanya, la premsa nacional i internacional o les hemeroteques tinguen que rectificar-lo i deixar-lo en evidència (i sense pietat). S'arrisca a liar-la parda en Europa perque els altres països rescatats ara volen les mateixes condicions 'extraordinariamente ventajosas' de les que farda el president, com és lògic. S'arrisca a que els mercats s'oloren el farol i responguen al rescat amb una nova pujada de la prima de risc (dilluns a migdia ja superava de nou els 500 punts, i hui ha arribat als 543, un nou récord). I políticament s'està cavant la seua pròpia tomba, perquè quan haja de complir amb els compromisos per baixar el dèficit, implícits en el rescat bancari (ja es parla de una nova pujada de l'IVA i altres impostos, enduriment de les prestacions per aturament o de les pensions... en una economia en estat de shock) els ciutadans tindran la confirmació de que el president o està fora de la realitat o menteix de forma descarada. O les dos coses.

El gran problema dels mundos de Yupi és que quan un polític passa molt temps allà s'oblida de com tornar al món real, on la gent no es conforma amb un discurs infantil i edulcorat per explicar que el nostre sector bancari necessita una millonada d'euros públics mentre s'està deixant sense casa a qui no pot pagar la seua hipoteca, per una crisi provocada en gran part per les pràctiques del propi sector bancari. Potser en els mundos de Yupi no facen falta explicacions, condemnes o investigacions sobre com s'ha arribat fins ací, però en el món real la gent ho reclama a crits. I Rajoy, després d'una esperpèntica roda de premsa a destemps que ha provocat més inquietud que calma, sembla estar arribant a un punt de no retorn dels mundos de Yupi. 

Blasco i la cabina

Amb la generalització dels mòbils, les cabines de telèfon han quedat com un element quasi romàntic a les nostres ciutats. No han desaparegut (encara) dels carrers, però cada volta s'utilitzen menys. En 2007, les dades més recents que he trobat, Telefónica en va retirar 7.500 per la seua baixa rendibilitat, després d'haver caigut a la meitat les cridades en tan sols cinc anys. Imagine que hui l'ús d'aquestos dispositius s'haurà reduït més encara, amb l'arribada de les tarifes planes per mòbils o els locutoris on els estrangers poden cridar als seus països a preus més econòmics.

Quants de vosaltres heu utilitzat una cabina als últims anys..? L'última volta que jo recorde va ser al 2004, per a enviar un sms (si, es poden escriure missatges des d'una cabina) perquè aleshores encara no tenia mòbil (també vaig arribar tard a això). Des del balcó de ma casa se'n veuen dos, però mai veus a ningú parlant per allà. Com a molt, descobreixes algun indigent ficant els dits en la caixa del canvi a vore si algú s'ha deixat uns cèntims oblidats. O a altres individus que, a altes hores de la nit, li peguen colps a vore si aconsegueixen emportar-se una recaptació que pressupose prou escassa. Amb la confirmació de la crisi a l'any 2009, Telefònica va haver de modificar els sistemes de seguretat de les seues cabines al incrementar-se un 73% els robatoris.

En este context d'extinció de la cabina com a element del mobiliari urbà, hui m'he trobat amb una curiosa noticia en la premsa digital. Jo pensava que en l'any 2012 les cabines sols atreien a la gent sense recursos o als amics d'allò alié, però no (presumptament): el portaveu del PP a les Corts, Rafael Blasco, el dimarts passat a les 16.30 hores va baixar del seu cotxe oficial, es va apropar a una cabina telefònica al centre de València, va introduir unes monedes (imagine que serien d'un o dos euros) i va tindre una conversa. Tal i com assenyala el text de la noticia, és ben cridaner que Blasco, amb mòbil de la Generalitat, secretaria i vehicle oficial, utilitze una cabina per a telefonar. A no ser que tinga algun problema amb parlar a través del seu mòbil.

Supose que coneixereu un poc la trajectòria del portaveu del PP, i si no vos ho resumiré: Blasco és un home que va passar de militar al Partit Comunista durant la seua joventut a ser dos voltes conseller del PSPV als anys de Joan Lerma. Un escàndol de corrupció (descobert, en part, gràcies a intervencions telefòniques per part de la Policia) va provocar la seua expulsió del partit, encara que el cas va ser arxivat gràcies a la tasca del seu advocat, Javier Boix, lletrat de capçalera del PP (cas dels tratges, cas Naseiro...). Aleshores Blasco va decidir canviar-se de nou la jaqueta i s'afilià al PP, on ha sigut conseller en cinc ocasions més. L'última, en l'anomenada 'Conselleria de Solidaritat i Ciutadania', investigada per una presumpta trama de corrupció que saquejaba els fons destinats a cooperació amb el Tercer Món (amb intervencions telefòniques incloses en el sumari que trauen els colors a qualsevol). Si teniu el valor de vore les notícies de Canal 9, sabreu qui és Rafael Blasco perquè tots els caps de setmana de cada mes, TOTS, apareixia una entrevista al conseller rodejat d'inmigrants insertada en un reportatge amable que contava com de bé es feien les coses en la citada conselleria (i deixe una pregunta a l'aire: que diriem si un ministeri patrocinara una noticia en el Telediario de TVE..?).

Bé, doncs tenim al encara portaveu del PP, amb el seu sou de diputat, les seues paguetes com a exconseller, el seu cotxe oficial, la seua secretaria i la seua possible imputació en la trama de les ONG utilitzant una cabina telefònica per a tindre una conversa... Jo no vull ser malpensat i imagine que el senyor Blasco estaria cridant a la seua esposa, Consuelo Ciscar (directora de l'IVAM, fugida del PSPV i acomodada en el PP, igual que ell) per dir-li que tardaria un poc en arribar a casa, que se li havia complicat el dia en les Corts... Perquè Blasco, que és un home de món (ningú ha vestit tantes jaquetes com ell) hauria de saber que les comunicacions d'una cabina telefònica també poden ser intervingudes per ordre judicial. Però segur que ell no té res que amagar, veritat, senyor Blasco..?

Imatge del diari INFORMACIÓN

Converses amb l'auelo Kiko

Sempre he pensat que la millor manera de defensar el valencià és utilitzar-lo amb naturalitat, sense necessitat d'agafar cap bandera. De fet, no era partidari de escriure una entrada per justificar l'elecció d'escriure en la meua llengua materna, però una persona important per a mi m'ha fet reflexionar sobre el tema este cap de setmana: el meu avi, l'auelo Kiko.

A m'auelo Kiko, als seus 92 anys, no li entra en el cap que jo escriga un blog en valencià. "Si això no ho entendrà ningú", deia quan mon tio li va llegir una de les meues primeres entrades. Ahir vaig anar a vore'l i vam tindre una llarga conversa sobre el tema. Ell em contava que les voltes que ha intentat llegir alguna cosa escrita en la seua llengua no ha pogut avançar ni una frase perquè allò li sonava a xinés, i és comprensible: no la va poder estudiar, no la va poder llegir i tampoc la va poder escoltar a la tele o a la ràdio. En la seua joventut, parlar una llengua diferent al castellà era viscut quasi com un estigma fora de les fronteres de Castalla. Quan m'auelo Kiko va fer la mili i algú l'escoltava comunicar-se amb altre valencià en aquell idioma, el més normal era espetar-li un "¡hablad en cristiano!" o alguna cosa semblant. L'auto-odi va fer la resta, i molta gent acabava per deixar-se la llengua a casa, arraconada per als moments d'intimitat familiar o per als amics. Eixa pressió social va arribar fins al punt de que molts van decidir educar els seus fills en castellà, i paradoxalment alguns d'ells al cap dels anys han acabat recuperant aquella llengua que els seus pares no les van ensenyar pensant que estava abocada al fracàs.

Hui en dia encara perdura eixe auto-odi. Jo mateix, que vaig passar la meua infància a Alacant (on el valencià s'utilitza, bàsicament, per acurtar paraules als missatges de mòbil), havia de justificar contínuament per què parlava una llengua diferent amb el meu germà. Podeu imaginar-vos a un mico de cinc o sis anys intentant respondre's a eixa pregunta. Jo, que tenia molta imaginació, em recorde a la guarderia explicat-li a la meua amigueta Rosi que el que jo parlava era castellà, perquè com en el meu poble tothom parlava com jo i 'castellà' semblava vindre de 'Castalla', doncs allò que jo parlava hauria d'anomenar-se així. Aleshores encara no existia Canal 9, TV3 tampoc es sintonitzava i no tenia ni tan sols consciència de la meua pròpia llengua.

Durant la conversa amb m'auelo Kiko, li vaig explicar que hui tothom estudia el valencià com a assignatura en l'escola des de ben xicotets, i que molts reben tota l'educació en eixa llengua. Li vaig contar que els xiquets poden veure dibuixos en valencià, i que fins i tot els meus amics d'Alacant, els mateixos que alguna volta em van preguntar per què parlava raro, veien Bola de drac en Canal 9, o en TV3 si feia falta. Li vaig dir que no soc l'únic que escriu en valencià en Internet, que hi ha més periodistes i bloguers que ho fan, que hi ha diaris digitals escrits en la llengua en la que ens comuniquem ell i jo. Però m'auelo, que no és dels que es deixen convèncer fàcilment, no va pegar la cabotà fins que li vaig dir que escrivia en valencià, principalment, perquè és la meua llengua, i si una llengua no s'utilitza acaba morint. "En això tens raó", va dir assentint amb el cap, potser per cansanci, o potser perquè realment ho va entendre. En qualsevol cas, i com sé que possiblement algú li llegirà esta entrada, m'agradaria dir-li una cosa que no li dic massa a sovint, i en l'única llengua amb la que ens entenem: t'estime, auelo! 

Un exercici d'economia-ficció

Abans de tot, vullc aclarir que no soc un expert en economia. Potser les coses que vaja a dir a continuació siguen una barbaritat, però como tot el que ens rodeja ja és una enorme barbaritat sense cap de sentit no crec que estiga de més tirar-li imaginació i arriscar-me a ficar la pota. Al cap i a la fi, si el govern ho fa contínuament sense despentinar-se, perquè no vaig a fer-ho jo, simple mortal? Açò no és el Financial Times, sols és un blog de províncies.

Portem des de maig de 2010 encadenant retalls, perquè la Unió Europea ens va dir que això era el que havíem de fer per reduir el dèficit i nosaltres, com a bons alumnes, li vam fer cas ('Me cueste lo que me cueste', ho recordeu?). Hem retallat tot el que és retallable (bé, queden algunes cosetes, però encara tenim legislatura per davant) i la situació, enlloc de millorar, empitjora a passes de gegant: més aturament, famílies i empreses en situació crítica, augment del deute sobirà, serveis públics retallats, i una situació de por en la societat amb la qual és impossible que la economia remunte, perquè el consum està caient en picat. I el pitjor és que açò no té pinta de canviar, més bé al contrari (ara ja estem en la fase 'rescat sí o rescat no'). Aquestes son algunes de les causes:

Prima de risc: si, eixe numeret que ens porta de cap tota la setmana, i que hui ha marcat un nou rècord per damunt dels 540 punts (*en el moment de rellegir açò, ja frega els 550). Eixa prima, que ja és com si fora de la família, senyala la diferència entre l'interès del bono de deute espanyol a deu anys en relació a l'alemany. I per què l'alemany? Perquè ens diuen que el seu risc d'impagament és igual a zero. El problema és que ací no estem parlant d'una fàbrica de llandes de tonyina o de neumàtics, sinó de països on viuen persones. I si enlloc de prendre el bono alemany (que és l'excepció) com a referència es fera una mitjana europea..? Per què no es posa per damunt l'interès general dels països abans que l'interès general dels inversors que volen cobrar més interessos, encara que això hipoteque a les futures generacions? És una barbaritat açò que estic dient, o hem d'assumir que som com una fàbrica de tonyines en llanda?

Dèficit: la diferència entre el que l'estat es gasta i el que ingressa. En Espanya hem passat en pocs anys de tindre superàvit (durant la primera legislatura de Zapatero l'estat guanyava diners) a gastar-nos 87.000 milions més del que entra en la caixa (a l'any 2009, també amb Zapatero). Que un país ha d'equilibrar els seus comptes és una obvietat, però també és una obvietat que fer-ho a base de retallades contra rellotge i en base a un pacte fiscal promogut per frau Merkel (amb una situació econòmica ben diferent) ens està conduint a l'abisme i a una crisi social sense precedents. Si complim els objectius de dèficit del pacte fiscal, ens quadraran els comptes però l'estat s'afona. Perque retallar la despesa en plena recessió ja estem veient a què ens condueix: més aturament, caiguda del consum, crisi social... i economia en estat de shock. Prima de risc per les boires... i més deute. És el cercle viciós perfecte. I si suavitzem l'objectiu de dèficit, almenys mentre l'economia no ens permeta crèixer? Si som capaços de assumir que hi haja gent perdent les seues cases, que l'aturament arribe a sis milions... Per què costa tant d'assumir que un país tinga dèficit (durant quatre, cinc o deu anys) si la situació econòmica és adversa?

El deute: és l'eix de la crisi europea, o això diuen. De fet, és un dels cognoms que li posen a situació econòmica: crisi del deute. Estem pagant uns interessos desorbitats pels diners que demanem. Son desorbitats perquè la nostra prima de risc està per les boires. Està per les boires perquè no hi ha confiança en Espanya. No hi ha confiança perquè hem fet coses malament (que aleshores ningú criticava, tampoc les agències de qualificació) i perquè no creixem. I no creixem perquè estem aplicant una austeritat de cavall amb la qual és impossible créixer. És a dir: estem hipotecant-nos amb un deute que ofegarà a futures generacions i que ens impedirà alçar el cap durant molts anys (de fet, molts dels crèdits que ara demanem és per pagar deute antic, però el fet de demanar-los ens genera un nou deute. Altra volta, el cercle viciós).

Per què no assumim que els ritmes de reducció de dèficit no poden ser iguals per a Alemanya o Regne Unit que per a Itàlia o Espanya? Com vaig escoltar l'altre dia en Salvados, del gran Jordi Évole (que si no existira caldria inventar-lo), si Espanya es negara a pagar el seu deute desorbitat cap dels seus inversors s'afonaria. En canvi, si assumim que tenim que pagar cada euro d'eixos interessos, que pugen o baixen en funció de coses tant volàtils com unes declaracions públiques de la sempre bronzejada directora del FMI, anem a afonar al país lentament, i amb ell a milions de persones. No hi ha unes figures i teories jurídiques com la condonació de deute, o l’anomenat 'deute odiós'? Per què no es parla d'açò..? Per què a Islàndia van decidir no fer-se càrrec del deute privat dels bancs i ací tenim que tragar-nos els seus 'actius tòxics' que les van plenar les butjaques en temps de bonança..?

Bé, si tot el que he dit abans son barbaritats, vos demane disculpes per aquest exercici d'economía-ficció. Podeu llançar-me tomaques si voleu davall d'açò, als comentaris. Però em negue a pensar que sols hi ha un camí possible per a ixir del pou. Perquè si és cert que no hi ha alternativa, que paren el tren que jo me'n baixe.

Història d'un viral

21 de setembre de 2011. El PP presentava la nova web de Mariano Rajoy de cara a les eleccions del 20-N. El vingut a menys Esteban González Pons, aleshores vicesecretari de Comunicació amb ambicions ministrables, assegurava en roda de premsa que es tractava d'una web "limpia, directa, sincera, permite la participación y útil”. Perfecte. Pons sempre ha sigut un artista per a col·locar frases redones (entre altres coses, va prometre tres milions de llocs de treball per a esta legislatura. Amb un parell).

Eixa vesprada, un servidor, que sempre li ha interessat la comunicació política i les campanyes electorals, es va pegar una volteta per la nova web de Rajoy per comprovar si era tant hortera com la de 2008. La pàgina, tan senzilla com desafortunada, s'articulava al voltant d'una gran fotografia casual del candidat somrient darrere d'un atril, amb un aspecte tan saludable que de seguida em va saltar l'alarma. Per a qui ha toquejat el Photoshop, és prou fàcil detectar quan una imatge ha passat per la paleta de retoc. I la del candidat popular cantava massa, ja no només per la tonalitat blavosa, sinó especialment per la comissura de la boca, que semblava estiragassada. Com que es tractava d'una imatge d'un mitin, i no d'una fotografia d'estudi feta expressament per a la web, vaig pensar que potser en Internet podria trobar la instantània original per ixir de dubtes. I així va ser: tan senzill com escriure 'Rajoy' en Google Imágenes i donar-li a buscar. En poc més d'un minut, allà estava la imatge, feta en 2009 durant la campanya per a les eleccions europees. Bingo.

Comparant les dues fotografies a simple vista es confirmava el pinzell del Photoshop en alguns elements. Però la sopresa vingué quant les vaig posar una damunt de l'altra amb la mateixa escala. Alternat-les, veies com les orelles de Rajoy minvaven, el somriure s'allargava i se sobte apareixia una nova dent en l'interior de la boca, el cabell s'enfosquia, desapareixien les marques de la pell, la barba es retallava, la cara s'aprimava... El responsable d'aquell 'lifting' digital s'havia quedat ben a gust, sense dubte. Però havia cometut un error imperdonable: retocar una fotografía de l'agència EFE, publicada en Internet i a l'abast de tots els mitjans de comunicació del país. I no ho vaig poder evitar, allò no podia callar-m'ho. Em vaig posar mans a l'obra amb el Premiere i en un ratet tenia muntat un video de 43 segons sobre el lifting de Rajoy que eixa mateixa nit vaig penjar en Youtube abans de gitar-me, amb un missatge: 'Senyors polítics, si van a retocar-se la cara amb Photoshop comproven abans que la fotografia original no està publicada en Internet o em voré obligat a fer altre vídeo com este'.





Al matí següent, sorpresa. 10.000 reproduccions en apenes vuit hores, desenes de mencions en Twitter i el video corrent com la pólvora en blogs i en Facebook. Menéame, que és el lloc ideal per a que naixca un viral, va tindre la culpa i durant tot el matí la peça 'Rajoy descobreix el Photoshop' va estar com a notícia destacada (el que ocorre quant rep una gran quantitat de vots en poc temps). Al llarc del dia la bola va seguir rodant i fent-se gran i el 'lifting' del candidat va passar als diaris digitals, molts dels quals ni tan sols van tindre el detall de citar la font. Alguns que sí ho van fer, com Público, li van tirar morro afegint el logo del periòdic i publicant el video amb un reproductor propi. Però tampoc em va importar massa, la veritat. Al cap i a la fi, el meu video sols era una comparació entre dues fotografies. Graciosa, però res més.

Pillar a famòs o un polític que s'ha sotmés a Photoshop és sempre un tema que interessa, potser perquè mostra les seues debilitats, i així ho confirmen les 50.000 reproduccions que el video va aconseguir en només tres dies i la repercussió que va trobar fins i tot en tertulies televisives. Passat el 20-N i guanyades les eleccions, el PP va tindre la delicadesa de canviar la polèmica fotografia per altra sense retocar, just abans de deixar la web abandonada: està sense actualitzar des de desembre passat, tot i que en la seua presentació prometien "diálogo interactivo, participación, movilización y lanzamiento de propuestas”. Tot un exemple de web d'usar i tirar.

El propi Rajoy, preguntat sobre l'ús del Photoshop en 2010, va admetre que s'utilitzava en política però que "al final aquí ya nos conocemos todos" (done fe, Mariano) i "cada uno tiene la cara que tiene y la mía tiene difícil arreglo". Sorprén que amb eixa opinió deixara que li feren aquella xapussa en la cara, però no deixa de ser altra cosa més a afegir al seu llistat d'incompliments. En qualsevol cas, personalment, jo preferixc a eixe Rajoy que sols es dedicava a retallar-se les orelles, i no la sanitat o l'educació públiques. D'aquella experiència amb el meu primer (i inesperat) viral em quede amb una cosa positiva: en les desenes de comentaris que va rebre el video en Youtube sols em van dedicar un parell de 'catalán de mierda' pel fet que els rètols del video estigueren en valencià. Sembla que algunes coses, poquet a poquet, estan superant-se. 

Mercats

Va haver un temps no molt llunyà on els mercats, per norma general, eren els llocs on es venia menjar. Quan ton pare o ta mare deia 'vaig al mercat' no estava referint-se a que se n'anava a Lehman Brothers a comprar i vendre deute de països (a no ser que sigues fill de Luis de Guindos), sinó que anava a comprar carxofes, tomaques i albergínies per a fer el dinar. Aleshores els mercats tenien nom i cognoms: estava el modest Mercat de Benalúa (el meu barri), l'històric Mercat Central, el 'mercadillo' de Babel, la 'plaça' del poble dels dissabtes de matí... Llocs d'intercanvi comercial, i perquè no, de socialització, perquè qui et venia les creïlles al final acabava coneixent-te pel teu nom.

Hui Els Mercats (amb majúscula) són altra cosa ben diferent: un conglomerat d'inversors i 'brokers' anònims, agències de qualificació de risc, bancs centrals i altres organismes econòmics internacionals que alçant o baixant el dit polze (com els emperadors romans) poden fer caure països, entitats financeres o empreses. Mentre escric açò, amb la prima de risc per damunt dels 500 punts i Bankia en caiguda lliure en la borsa, estic escoltant a Mariano Rajoy donant una roda de premsa amb preguntes, així que podeu imaginar el poder que tenen Els Mercats si han aconseguit que el nostre president s'enfronte als periodistes. Tota una proesa.

Este cap de setmana, el comité de treballadors de la meua empresa ens ha presentat el principi d'acord al que ha arribat amb la gerència. Entre les explicacions que ens han donat els representants sindicals per justificar eixe acord de nou han aparegut ells: Els Mercats, que consideren que produïm poc, o que cobrem massa. En resum (perquè no és qüestió d'entrar en detalls), el comité ens demanava triar entre 'susto' (votar a favor) o 'muerte' (en contra). I els treballadors, que som uns idealistes (o uns temeraris), hem votat 'muerte' amb una diferència de sols cinc vots. I ara estem tots (potser uns més que altres) amb el 'susto' en el cos pendents del telèfon.

I jo em pregunte... no hi ha ningú que qualifique als mercats, o a les agències de qualificació que han tingut greus errades en les seues previsions passades...? No hi ha ningú que puga posar un poc d'humanitat en tot este desgavell i fer que un mercat torne a ser un lloc on comprar cebes i tomaques? On està la Política, amb majúscules?

Missatge en una botella

Qui no ha tingut mai la il·lusió de trobar-se un missatge en una botella? Quant era menut i anava a la platja amb els meus pares era una idea que pensava sovint, i inspeccionava tots els envasos que trobava amb l'esperança de que en algun d'ells hi haguera una carta d'un pirata, el plànol d'un tresor amagat o el crit d'auxili d'un nàufrag en una illa deserta. Si soc sincer, encara és una idea que em ve al cap quant m'aprope a la vora del mar, i no puc evitar fixar-me en les botelles que l'aigua arrossega fins a la vorera.

Fa un parell d'anys vaig escoltar a les noticies que un australià havia trobat un missatge llançat al mar per uns xinés, després de creuar milers de quilòmetres surant a través del Pacífic. Eixa mateixa setmana, comentant el tema amb el meu germà (que aleshores vivia en Altea) li va semblar tan fascinant com a mi, i no em va fer falta convèncer-lo per a posar-nos a redactar el nostre propi missatge en una botella. Deia així:

Tales de Milet va dir 'l'aigua es el principi de tot'. La mateixa aigua que mulla els nostres peus al enviar aquest missatge, mulla ara els teus al rebre'l. El viatge d'aquesta botella comença en Altea (Mediterrani, Espanya) i no sabem on acabarà. Ens agradaria que ens contares on l'has trobada i que tornares a llançar-la a l'aigua on cregues que puga continuar el seu viatge. Si et sembla que la botella està en males condicions, per favor, reemplaça-la. Anota a continuació el lloc on et trobes ara mateixa, la data, i algun missatge que vulgues llançar al 'Planeta Aigua' i als seus habitants.
 
Si es possible que ens hagem comunicat amb tu, aleshores tot és possible.
Desitgem pau per al 'Planeta Aigua'.

Ho vam escriure en tres idiomes (valencià, castellà i anglés), vam afegir un correu electrònic i un bolígraf (per posar-li-ho fàcil al destinatari) i ho vam ficar tot dins d'una botella d'aigua de mig litre. Vam decidir anar fins al morro del Toix, un dels caps que delimiten la bahia d'Altea, per tal que la nostra ampolla puguera agafar alguna corrent de mar que la portara ben lluny. I aquella vesprada, el meu germà i jo, com si forem dos xiquets, llançàvem la nostra botella al mar des de damunt d'un penya-segat amb una bandada de gavines com a testics. 'Alea iacta est', va dir ell.

Dos setmanes després d'aquell dia, un missatge. Esta volta, en la safata d'entrada del correu electrònic. Els pels de punta:

‎Hola, soy el padre de Victor, que tiene 6 años, y que antes de ayer se encontró tu botella con tu mensaje, y no te puedes imaginar la ilusión que le hizo, y a nosotros también. La hemos encontrado en la playa de Guardamar del Segura, donde estamos pasando unos días de vacaciones. Victor ha escrito otro mensaje y lo ha vuelto a meter todo en la botella. Aprovechando que ayer fuimos de excursión a la Isla de Tabarca, frente a Santa Pola, hemos lanzado de nuevo la botella al mar desde el barco, a ver si así llega mas lejos. Y eso es todo. Por favor, infórmanos de lo que vayas sabiendo de nuestros mensajes. Un abrazo.

Màgia. Per un moment vaig sentir com si jo m'haguera enviat aquell missatge a mi mateix quant tenia sis anys, al meu jo del passat... Estic segur que la mateixa il·lusió que va sentir Victor en la platja de Guardamar la vam sentir nosaltres al rebre una resposta, i al saber que aquell envàs de plàstic havia creuat prop d'un centenar de quilòmetres de mar per a portar el nostre desig de pau a un xiquet de sis anys. No hem tornat a saber res de la nostra ampolla. Qui sap que haurà sigut d'ella, si encara estarà surant rumb a Àfrica, o haurà acabat encallada en una roca o en el fons del mar... El que sí és segur és que eixe xiquet no oblidarà mai aquella experiència. I nosaltres, tampoc.

Es busca nom per a una crisi

Em resulta curiós que, quatre anys després de la caiguda de Lehman Brothers, ningú haja posat encara un nom a la que possiblement siga la crisi econòmica més greu de l'últim segle. Amb el que ens agrada posar-li noms cridaners a les coses: el crakc del 29, la Gran Depresió, la crisi del petroli, el 'dilluns negre'... Totes les caigudes dels últims 100 anys tenen una denominació pròpia que s'ha acabat instal·lant en l'imaginari col·lectiu. En canvi, aquesta brutal recessió que en un lustre ens ha portat de la 'Champions League' de la economia a la Tercera Divisió encara no ha sigut batejada. Periodistes, economistes o ciutadans ens referim a ella simplement com 'la crisi', en abstracte, o en tot cas afegint-li un complement: 'Crisi del deute', 'crisi financiera'...

Ignore a que és deguda aquesta absència, però n'estic segur que d'ací a deu o quinze anys (si hem ixit d'esta...) els historiadors ja li hauran buscat amb un nom a l'altura de les circumstàncies. Potser són conscients de que açò no és una crisi qualsevol, sinó l'enfonsament d'un sistema que està mostrant els seus efectes més perversos en les societats occidentals (el Tercer Món fa molt temps que els pateix) i estan esperant el desenllaç per definir-la. O potser s'ha evitat posar-li un nom pensant que així se li llevarà entitat a la situació, igual que un càncer es converteix en una 'llarga enfermetat' a les pàgines de la premsa, o la paraula 'suicidi' directament s'evita.

Sorprén la solemnitat (o el voluntarisme) amb la que Sarkozy proclamava la 'refundació del capitalisme' en 2008, i com eixe objectiu assumit pel G-20 eixe mateix any s'ha esfumat i ara ningú parla de reformar el sistema, si no de reformar els estats nació per adaptar-los al sistema que està en l'orige de la crisi. Ens matxaquen dia si i dia també amb allò de que 'No hi ha alternativa', que no és nou: ho va inventar Margaret Tatcher en 1979 per justificar unes polítiques neoliberals que van aprofundir les desigualtats entre classes en Gran Bretanya. Feu la prova: fiqueu en Google la frase 'No hay alternativa', piqueu en 'Noticias' i premeu el botó de buscar: és la frase de moda (sense desmerèixer el 'hemos vivido por encima de nuestra posibilidades'), i està en boca de tots: Rajoy, Krugman, el BCE, el FMI... Fins i tot li la vaig escoltar a la peixcatera del meu barri l'altre dia, que és tota una líder d'opinió. I el més greu: la socialdemocràcia, que hauria de ser precissament una alternativa al neoliberalisme, l'ha assimilat com a veritat, en un curiós exercici d'hara kiri colectiu (ací ho sabem bé, encara que ara Rubalcaba s'apunte al carro d'Hollande).

I mentre assistim al desmantellament de l'estat de benestar, mentre desprotegim els treballadors, els pensionistes, els malalts, els joves, mentre pugen els impostos i els preus i baixen els salaris perquè 'no hi ha alternativa', ara els líders mundials comencen a parlar de la necessitat d'impulsar el creixement. A bones hores. Ara sols han de posar-se d'acord en si eixe creixement ha de ser un 'Plan Marshall' a la Hollande amb inversions públiques, o un 'Plan Merkel', que en un nou exercici d'eufemística pensa que eixos estímuls al creixement han de ser noves retallades (més facilitat en l'acomiadament o més 'minijobs'). El G-8 es va reunir dissabte passat en EE UU i tampoc va saber concretar eixes mesures que faran reviscolar l'economia, però va ratificar les politiques d'ajust fiscal que faran quadrar els contes dels estats però estan ofegant els ciutadans. Potser d'ací a una vintena més de reunions en Camp David o en Bruseles, quan es posen d'acord, siga perquè ja no hi haurà més alternativa que aplicar la respiració assistida. Potser aleshores, ja li haurem posat un nom a la crisi.

No hi ha alternativa?

Espectacle d'ombres (crònica d'una visita al Congrés)

 
Des de que tinc interés per la política, el Congrés dels Diputats ha ocupat una posició preferent en el meu llistat de llocs a visitar. L'oportunitat va arribar el desembre passat, aprofitant un viatge de plaer a Madrid. Era la jornada de portes obertes del dia de la Constitució, però qualsevol diria que allí regalaven alguna cosa a jutjar per l'hora llarga de cua que calia fer per poder entrar a l'edifici. Una volta traspassada la garita de la Guardia Civil que custòdia la seu de la sobirania popular, fotocopiat el meu DNI pels agents i inspeccionada la meua motxilla amb rajos X, vaig descobrir que efectivament regalaven alguna cosa: uns cambrers vestits d'etiqueta donaven la benvinguda amb taces de caldo, xocolata calenta o café amb llet. Tot un detall després de fer-te sentir com un potencial terrorista.

Acabada la taça, i amb el gustet del caldo de pollastre a la boca (molt bo, per cert), em vaig dirigir a la porta dels lleons per entrar en eixe espai que em fascina i m'irrita a parts iguals. Una volta dins, em cridà l'atenció l'aroma que es respirava: una mescla de mobles vells, catifa polsosa i tapís de la iaia. I també el soroll: damunt dels nostres caps s'escoltava el cruixit continu de les vigues de fusta, com si l'edifici es queixara per tant enrenou. La primera parada és el famós 'Salón de los pasos perdidos', una habitació rectangular de gran tamany, tota enmoquetada i rodejada de sillons no massa confortables. La guia ens comentava que en aquella sala els diputats tanquen acords d'última hora entre sessió i sessió, i l'imatge no deixava de semblar-me tan romàntica com idealitzada: sincerament, no m'imagine a Rajoy i Rubalcaba seguts en aquells sillons de la senyoreta Pepis i discutint sobre l'últim decret llei. Però bé, allò és un Parlament, que ve de 'parlar', i per això hi ha tantes sales per a que les comissions i subcomisions parlen. En una d'aquestes cambres, la Constitució del 78 dins d'una vitrina, com una peça de museu.

Molt prompte el recorregut arriba fins al moment estrela de la visita: l'Hemicicle. I una frase repetida fins a la extenuitat entre els visitants: "¡Qué pequeño!". Efectivamente, en la tele la sala sembla més gran, però ja sabeu que la tele fa grossos. Jo ja anava advertit d'aquesta circumstància i el que més em va cridar l'atenció és allò que no es veu per la tele: el sostre de la càmera, cobert de frescos i amb una enorme vidriera semicircular. Em va tranquil·litzar molt saber que els diputats tenen llum natural per a treballar: ja que semblen estar tant allunyats del carrer, que almenys sàpiguen si fora fa sol o hi ha tempesta.

En aquells dies, Zapatero encara era president en funcions (en realitat estava en funcions des de maig de 2010) i així ho indicava la pantalla del seu escó, en el qual ningú podia seure (potser ningú volia fer-ho). Tampoc deixaven pujar a la tribuna d'oradors, supose que per evitar aglomeracions de visitants fent-se la foto de rigor en l'estrada. La mitja hora llarga que vaig estar allà dins la vaig dedicar a fixar-me en els detalls: els dispars de Tejero congelats en el temps, el lloc reservat per als informadors gràfics (deformació professional, supose), les confortables butaques de cuir... Per últim vaig pujar fins a la filera dels partits minoritaris i em vaig acomodar en un escó per imaginar la feina del diputat.

Aleshores vaig reparar en el panell electrònic que cada parlamentari té davant. Tres botons, amb els colors d'un semàfor, i amb tres sentits: Si, No, Abstenció. Marca Bosch, com les cuines i les neveres. Tecnologia alemanya (quina ironia). I mirant allò vaig començar a pensar en coses com la disciplina de partit, que sanciona els parlamentaris que se n'ixen de la postura oficial en les votacions; en els matisos que no caben en aquelles tres opcions; en que abans de la votació ja estan preparats els titulars de premsa amb els resultats... i em va vindre al cap el mite de la caverna de Plató. Em vaig preguntar si tot allò, l'Hemicicle, la tribuna d'oradors, fins i tot el caldo de pollastre de l'entrada... no seran més que ombres projectades en la paret que assumim com a reals. Una espècie de teatre ("Circ" és la paraula que em va vindre al cap, per a ser exactes).

Amb aquest deliri filosòfic rondant al meu cap vaig acabar la visita al Congrés, després de passar per altres tantes sales i fer sonar les vigues de fusta al meu pas pel corredor del primer pis, on estan els retrats de tots els presidents que ha tingut la càmera (franquistes i demòcrates barrejats sense distinció). Abans d'abandonar aquell imponent edifici, l'organització m'obsequià amb un últim detall: un exemplar de la Constitució, actualitzada amb la reforma exprés de 2011 que introdueix en la Carta Magna la "prioritat absoluta" en el pagament del deute i els interessos. Un canvi dictat per Alemanya, assumit automàticament per PSOE i PP, i ratificat sense referèndum en ple mes d'agost, amb mig país de vacances. Tot un espectacle d'ombres representat en aquell hemicicle que, malgrat el caldo casolà de pollastre, no vaig acabar de sentir com ma casa.

Tecnologia alemanya

Arribe tard, però arribe

L'any 1997 (no comenceu a badallar encara...!) un tal John Barger va acunyar la paraula 'weblog' per referir-se a una web personal on l'autor publicava entrades de manera cronològica. Hui, quinze anys després i amb una certa vergonya, he decidit obrir aquest espai en el món virtual. El meu primer blog.

Si, vale, sé que arribe tard. Que és incomprensible que algú que s'anomena comunicador encara no haja tingut la iniciativa d'exposar en públic els seus pensaments. Teniu raó, i m'he passat llargues nits flagelant-me en soletat per això. Però com un sempre està a temps de trencar la inèrcia (o almenys d'intentar-ho) ací vos presente la porta de la meua nevera digital, on aniré apegant les meues notes per compartir-les amb vosaltres. Podria dir-vos que el contingut serà una sorpresa per fer-me l'interessant, però mentiria: la veritat es que no tinc ni idea de per on vaig a tirar açò. Potser un dia vos parle d'allò tant curiós que m'ha passat al Mercadona, o de les obres del meu edifici, i al dia següent de la sessió de control al govern, de la prima de risc o del primo de Zumosol. O bé comentaré l'última sèrie que m'ha enganxat, eixa campanya publicitària tant desconcertant o vos mostraré el dibuixet tant xulo que vaig fer mentre parlava per telèfon amb ma mare. Al cap i a la fi, en la porta d'una nevera es poden penjar moltes coses i molt variades. Fins i tot videos, i a un servidor li encanta fer gamberrades amb el Premiere.

Bé, crec que ja puc rematar açò. No passarà a la història dels post inaugurals però tampoc ho pretenc. En la porta d'esta nevera també hi ha lloc per als vostres comentaris, però com sé que sou molt vergonyosos no vos ho tindré en compte, almenys de moment. Ara me'n vaig a comprar uns post-its per a començar a plenar-la, que m'ho demana a crits.

Ens llegim!