Un exercici d'economia-ficció

Abans de tot, vullc aclarir que no soc un expert en economia. Potser les coses que vaja a dir a continuació siguen una barbaritat, però como tot el que ens rodeja ja és una enorme barbaritat sense cap de sentit no crec que estiga de més tirar-li imaginació i arriscar-me a ficar la pota. Al cap i a la fi, si el govern ho fa contínuament sense despentinar-se, perquè no vaig a fer-ho jo, simple mortal? Açò no és el Financial Times, sols és un blog de províncies.

Portem des de maig de 2010 encadenant retalls, perquè la Unió Europea ens va dir que això era el que havíem de fer per reduir el dèficit i nosaltres, com a bons alumnes, li vam fer cas ('Me cueste lo que me cueste', ho recordeu?). Hem retallat tot el que és retallable (bé, queden algunes cosetes, però encara tenim legislatura per davant) i la situació, enlloc de millorar, empitjora a passes de gegant: més aturament, famílies i empreses en situació crítica, augment del deute sobirà, serveis públics retallats, i una situació de por en la societat amb la qual és impossible que la economia remunte, perquè el consum està caient en picat. I el pitjor és que açò no té pinta de canviar, més bé al contrari (ara ja estem en la fase 'rescat sí o rescat no'). Aquestes son algunes de les causes:

Prima de risc: si, eixe numeret que ens porta de cap tota la setmana, i que hui ha marcat un nou rècord per damunt dels 540 punts (*en el moment de rellegir açò, ja frega els 550). Eixa prima, que ja és com si fora de la família, senyala la diferència entre l'interès del bono de deute espanyol a deu anys en relació a l'alemany. I per què l'alemany? Perquè ens diuen que el seu risc d'impagament és igual a zero. El problema és que ací no estem parlant d'una fàbrica de llandes de tonyina o de neumàtics, sinó de països on viuen persones. I si enlloc de prendre el bono alemany (que és l'excepció) com a referència es fera una mitjana europea..? Per què no es posa per damunt l'interès general dels països abans que l'interès general dels inversors que volen cobrar més interessos, encara que això hipoteque a les futures generacions? És una barbaritat açò que estic dient, o hem d'assumir que som com una fàbrica de tonyines en llanda?

Dèficit: la diferència entre el que l'estat es gasta i el que ingressa. En Espanya hem passat en pocs anys de tindre superàvit (durant la primera legislatura de Zapatero l'estat guanyava diners) a gastar-nos 87.000 milions més del que entra en la caixa (a l'any 2009, també amb Zapatero). Que un país ha d'equilibrar els seus comptes és una obvietat, però també és una obvietat que fer-ho a base de retallades contra rellotge i en base a un pacte fiscal promogut per frau Merkel (amb una situació econòmica ben diferent) ens està conduint a l'abisme i a una crisi social sense precedents. Si complim els objectius de dèficit del pacte fiscal, ens quadraran els comptes però l'estat s'afona. Perque retallar la despesa en plena recessió ja estem veient a què ens condueix: més aturament, caiguda del consum, crisi social... i economia en estat de shock. Prima de risc per les boires... i més deute. És el cercle viciós perfecte. I si suavitzem l'objectiu de dèficit, almenys mentre l'economia no ens permeta crèixer? Si som capaços de assumir que hi haja gent perdent les seues cases, que l'aturament arribe a sis milions... Per què costa tant d'assumir que un país tinga dèficit (durant quatre, cinc o deu anys) si la situació econòmica és adversa?

El deute: és l'eix de la crisi europea, o això diuen. De fet, és un dels cognoms que li posen a situació econòmica: crisi del deute. Estem pagant uns interessos desorbitats pels diners que demanem. Son desorbitats perquè la nostra prima de risc està per les boires. Està per les boires perquè no hi ha confiança en Espanya. No hi ha confiança perquè hem fet coses malament (que aleshores ningú criticava, tampoc les agències de qualificació) i perquè no creixem. I no creixem perquè estem aplicant una austeritat de cavall amb la qual és impossible créixer. És a dir: estem hipotecant-nos amb un deute que ofegarà a futures generacions i que ens impedirà alçar el cap durant molts anys (de fet, molts dels crèdits que ara demanem és per pagar deute antic, però el fet de demanar-los ens genera un nou deute. Altra volta, el cercle viciós).

Per què no assumim que els ritmes de reducció de dèficit no poden ser iguals per a Alemanya o Regne Unit que per a Itàlia o Espanya? Com vaig escoltar l'altre dia en Salvados, del gran Jordi Évole (que si no existira caldria inventar-lo), si Espanya es negara a pagar el seu deute desorbitat cap dels seus inversors s'afonaria. En canvi, si assumim que tenim que pagar cada euro d'eixos interessos, que pugen o baixen en funció de coses tant volàtils com unes declaracions públiques de la sempre bronzejada directora del FMI, anem a afonar al país lentament, i amb ell a milions de persones. No hi ha unes figures i teories jurídiques com la condonació de deute, o l’anomenat 'deute odiós'? Per què no es parla d'açò..? Per què a Islàndia van decidir no fer-se càrrec del deute privat dels bancs i ací tenim que tragar-nos els seus 'actius tòxics' que les van plenar les butjaques en temps de bonança..?

Bé, si tot el que he dit abans son barbaritats, vos demane disculpes per aquest exercici d'economía-ficció. Podeu llançar-me tomaques si voleu davall d'açò, als comentaris. Però em negue a pensar que sols hi ha un camí possible per a ixir del pou. Perquè si és cert que no hi ha alternativa, que paren el tren que jo me'n baixe.