14 de juny

Els 14 de juny quasi sempre m'han agafat en situacions estressants. Tal dia com hui fa onze anys, per exemple, estava fent la selectivitat i en ple cacao mental de que-faig-amb-la-meua-vida. Fa quatre, estudiava per als meus últims exams com a universitari. I fa 29 anys, el 14 de juny em va sorprendre naixent, que crec que ha de ser una de les coses més estressants per les que una persona ha de passar al llarg de la seua vida (evidentment no ho recorde, però imagine que no ha de ser fàcil enfilar-se per un forat tan xicotet després de nou mesos de dolç surar en líquid amniòtic). Els 14 de juny sempre he tingut la sensació de final de cicle, potser perquè coincideixen amb la fi del curs escolar, amb els últims dies de la primavera i amb la perspectiva d'un estiu per estrenar.

Anit, per curiositat, vaig estar buscant portades de premsa del dia que vaig nàixer. Aquell dia, 14 de juny de 1983, El País arreplegava les pressions d'Alemanya per accelerar els canvis en la Política Agrària Comú davant la possible entrada d'Espanya en la Comunitat Econòmica Europea (l'objectiu: protegir els seus productes davant dels espanyols). La Vanguardia, per la seua banda, es feia ressó de la condemna del primer ministre francès cap a les agressions patides per agricultors espanyols quan volien creuar la frontera gala per transportar els seus productes cap a països del Mercat Comú. I els dos mitjans reflectien a les seues portades el tema de la reconversió industrial, que amenaçava amb enviar a l'atur a 200.000 treballadors amb la modernització de determinats sectors.  

Hui les coses, amb les degudes distàncies, no són molt diferents. Alemany continua pressionant a uns i altres, sempre mirant pels seus interessos. La reconversió industrial de determinats sectors es va completar però hui també parlem de l'atur, i en unes xifres prou superiors, i de sectors en perill d'extinció per culpa dels retalls, com el de la mineria. Hui som Unió Europea però continuem amb els mateixos recels i prejudicis de sempre, agranant cap a casa i vigilant que el veí no tinga cap avantatge sobre mi. Fa 29 anys els mitjans seguien amb interès la caiguda de la URSS, i hui retransmeten en temps real l'agonia del capitalisme depredador i l'enfonsament de la nostra economia (hui la prima de risc ha batut un nou rècord i estem pròxims al 'bono basura'). 

  Hui, 14 de juny de 2012, de nou tinc eixa inquietant sensació de final de cicle. No sé si son els maies i la seua teoria del final de món, no sé si és el pessimisme ambiental... o si directament m'aterra la idea de fregar els 30 amb la mateixa precarietat que vaig creuar els 25. Amb dos carreres, sobrevivint amb un sou de cap de setmana, compartint pis amb tres persones (i un gosset) i amb poques perspectives de millora (més bé amb la por de perdre allò aconseguit, i havent de donar gràcies). Potser per això ens intenten convèncer de que els 30 són els nous 20: és una manera optimista d'assumir que va a tocar-nos fer l'indio deu anys més, encadenant contractes amb acomiadament lliure, en el millor dels casos. Tot i així, hui vull ser optimista, al més pur estil Zapatero, i esta nit brindaré desitjant que d'ací un any hi haja més coses que celebrar, perquè els canvis de cicle també poden (i deuen) ser a millor... A no ser que els maies (o Paul Krugman) tinguen raó, clar.

En fi, felicitat i bon 14 de juny!  

14 de juny de 2012