Converses amb l'auelo Kiko

Sempre he pensat que la millor manera de defensar el valencià és utilitzar-lo amb naturalitat, sense necessitat d'agafar cap bandera. De fet, no era partidari de escriure una entrada per justificar l'elecció d'escriure en la meua llengua materna, però una persona important per a mi m'ha fet reflexionar sobre el tema este cap de setmana: el meu avi, l'auelo Kiko.

A m'auelo Kiko, als seus 92 anys, no li entra en el cap que jo escriga un blog en valencià. "Si això no ho entendrà ningú", deia quan mon tio li va llegir una de les meues primeres entrades. Ahir vaig anar a vore'l i vam tindre una llarga conversa sobre el tema. Ell em contava que les voltes que ha intentat llegir alguna cosa escrita en la seua llengua no ha pogut avançar ni una frase perquè allò li sonava a xinés, i és comprensible: no la va poder estudiar, no la va poder llegir i tampoc la va poder escoltar a la tele o a la ràdio. En la seua joventut, parlar una llengua diferent al castellà era viscut quasi com un estigma fora de les fronteres de Castalla. Quan m'auelo Kiko va fer la mili i algú l'escoltava comunicar-se amb altre valencià en aquell idioma, el més normal era espetar-li un "¡hablad en cristiano!" o alguna cosa semblant. L'auto-odi va fer la resta, i molta gent acabava per deixar-se la llengua a casa, arraconada per als moments d'intimitat familiar o per als amics. Eixa pressió social va arribar fins al punt de que molts van decidir educar els seus fills en castellà, i paradoxalment alguns d'ells al cap dels anys han acabat recuperant aquella llengua que els seus pares no les van ensenyar pensant que estava abocada al fracàs.

Hui en dia encara perdura eixe auto-odi. Jo mateix, que vaig passar la meua infància a Alacant (on el valencià s'utilitza, bàsicament, per acurtar paraules als missatges de mòbil), havia de justificar contínuament per què parlava una llengua diferent amb el meu germà. Podeu imaginar-vos a un mico de cinc o sis anys intentant respondre's a eixa pregunta. Jo, que tenia molta imaginació, em recorde a la guarderia explicat-li a la meua amigueta Rosi que el que jo parlava era castellà, perquè com en el meu poble tothom parlava com jo i 'castellà' semblava vindre de 'Castalla', doncs allò que jo parlava hauria d'anomenar-se així. Aleshores encara no existia Canal 9, TV3 tampoc es sintonitzava i no tenia ni tan sols consciència de la meua pròpia llengua.

Durant la conversa amb m'auelo Kiko, li vaig explicar que hui tothom estudia el valencià com a assignatura en l'escola des de ben xicotets, i que molts reben tota l'educació en eixa llengua. Li vaig contar que els xiquets poden veure dibuixos en valencià, i que fins i tot els meus amics d'Alacant, els mateixos que alguna volta em van preguntar per què parlava raro, veien Bola de drac en Canal 9, o en TV3 si feia falta. Li vaig dir que no soc l'únic que escriu en valencià en Internet, que hi ha més periodistes i bloguers que ho fan, que hi ha diaris digitals escrits en la llengua en la que ens comuniquem ell i jo. Però m'auelo, que no és dels que es deixen convèncer fàcilment, no va pegar la cabotà fins que li vaig dir que escrivia en valencià, principalment, perquè és la meua llengua, i si una llengua no s'utilitza acaba morint. "En això tens raó", va dir assentint amb el cap, potser per cansanci, o potser perquè realment ho va entendre. En qualsevol cas, i com sé que possiblement algú li llegirà esta entrada, m'agradaria dir-li una cosa que no li dic massa a sovint, i en l'única llengua amb la que ens entenem: t'estime, auelo!