Altra mirada sobre València

Alacant sempre ha mirat a València amb un recel en ocasions justificat, i en altres fruit de la clàssica rivalitat entre pobles veïns. Mai han sigut dos ciutats agermanades, més bé s'han comportat com les cosines que no acaben d'encaixar (per fer-vos una idea, en la cremà de les Fogueres d'Alacant hi ha gent que canta 'Puta Valencia, Alicante independencia’. De bon rollo, això si). Potser per això, quan vaig arribar a València a estudiar fa onze anys, després de tota la vida en Alacant, tenia una imatge prou desdibuixada de la ciutat. El Miquelet, les Torres de Serrans (i perquè apareixien en un llibre de Història d'EGB), Rita Barberá... tenia quatre icones al cap i poc més. Bé, també sabia que en la catedral tenen el braç incorrupte (?) de Sant Vicent Màrtir i amb l'institut havia visitat l'Hemisfèric, que aleshores (l'any 1999) s'alçava solitari enmig d'un enrenou d'obres, grues i formigoneres (i hortes, ara desaparegudes).

Onze anys després d'arribar puc dir que conec prou més la ciutat, però encara no sé què té València que fa que no puga deixar-la. Abans va ser una carrera, una feina o altra raó de pes el que em lligava... Però hui m'enfronte de cara a la ciutat cada dia des del balcó i em pregunte què dimonis faig ací. Després me'n vaig al riu amb la bici, a passejar pel barri del Carmen o a buscar un concert un dimarts qualsevol per la nit i si bé no trobe la resposta, si que entenc un poc més per què em costa tant anar-me'n. A banda dels seus encants propis, al final el que fa important a una ciutat son les coses que vius en ella, i en onze anys, dos cases i vora una trentena de companys de pis diferents esta ciutat ha sigut per a mi un màster en convivència i relacions socials i/o animals. O també és possible que València, com vaig llegir una volta, siga addictiva, malgrat les seues contradiccions i els seus contrastos (com totes les drogues).  

A Archibald McKey, un jove de Boston, li va passar una cosa semblant amb el cap i casal. Va arribar a València amb una beca per acabar la carrera i va quedar enganxat de la ciutat i els seus racons (bé, i també d'una xica). Acabat el curs, Archibald va fer la promesa de tornar algun dia per gravar un documental sobre València amb el seu amic Vicent, i cinc anys després la va complir... bé, no va ixir bé del tot, però almenys ho va intentar. El resultat de tot allò ha acabat tenint forma de websèrie, produïda per Nakamura, dirigida per Xon González i escrita per Complot de guionistas, un grup d'escriptors de l'audiovisual on vaig recalar després de la meua experiència en Socarrats i que considere que és una de les coses positives que he d'afegir al balanç d'estos onze anys en València, tot i que la realitat haja resultat ser molt més dura del que vam imaginar quan el vam posar en marxa.

Sense més històries ni batalletes, i sigueu d'Alacant, de Castelló, de Madrid o de Massachusetts (podeu activar els subtítols clickant damunt de CC) vos convide a conèixer esta ciutat polièdrica des de la peculiar mirada d'este guiri entranyable i atabalat. En la web www.archibaldinvalencia.com ja estan publicats els tres primers capitols, i la resta s'emetran al llarg de l'estiu. Vos assegure que els dos, tant València com el bo d'Archibald, es fan de voler.

Disfruteu!