Converses amb l'auelo Kiko

Sempre he pensat que la millor manera de defensar el valencià és utilitzar-lo amb naturalitat, sense necessitat d'agafar cap bandera. De fet, no era partidari de escriure una entrada per justificar l'elecció d'escriure en la meua llengua materna, però una persona important per a mi m'ha fet reflexionar sobre el tema este cap de setmana: el meu avi, l'auelo Kiko.

A m'auelo Kiko, als seus 92 anys, no li entra en el cap que jo escriga un blog en valencià. "Si això no ho entendrà ningú", deia quan mon tio li va llegir una de les meues primeres entrades. Ahir vaig anar a vore'l i vam tindre una llarga conversa sobre el tema. Ell em contava que les voltes que ha intentat llegir alguna cosa escrita en la seua llengua no ha pogut avançar ni una frase perquè allò li sonava a xinés, i és comprensible: no la va poder estudiar, no la va poder llegir i tampoc la va poder escoltar a la tele o a la ràdio. En la seua joventut, parlar una llengua diferent al castellà era viscut quasi com un estigma fora de les fronteres de Castalla. Quan m'auelo Kiko va fer la mili i algú l'escoltava comunicar-se amb altre valencià en aquell idioma, el més normal era espetar-li un "¡hablad en cristiano!" o alguna cosa semblant. L'auto-odi va fer la resta, i molta gent acabava per deixar-se la llengua a casa, arraconada per als moments d'intimitat familiar o per als amics. Eixa pressió social va arribar fins al punt de que molts van decidir educar els seus fills en castellà, i paradoxalment alguns d'ells al cap dels anys han acabat recuperant aquella llengua que els seus pares no les van ensenyar pensant que estava abocada al fracàs.

Hui en dia encara perdura eixe auto-odi. Jo mateix, que vaig passar la meua infància a Alacant (on el valencià s'utilitza, bàsicament, per acurtar paraules als missatges de mòbil), havia de justificar contínuament per què parlava una llengua diferent amb el meu germà. Podeu imaginar-vos a un mico de cinc o sis anys intentant respondre's a eixa pregunta. Jo, que tenia molta imaginació, em recorde a la guarderia explicat-li a la meua amigueta Rosi que el que jo parlava era castellà, perquè com en el meu poble tothom parlava com jo i 'castellà' semblava vindre de 'Castalla', doncs allò que jo parlava hauria d'anomenar-se així. Aleshores encara no existia Canal 9, TV3 tampoc es sintonitzava i no tenia ni tan sols consciència de la meua pròpia llengua.

Durant la conversa amb m'auelo Kiko, li vaig explicar que hui tothom estudia el valencià com a assignatura en l'escola des de ben xicotets, i que molts reben tota l'educació en eixa llengua. Li vaig contar que els xiquets poden veure dibuixos en valencià, i que fins i tot els meus amics d'Alacant, els mateixos que alguna volta em van preguntar per què parlava raro, veien Bola de drac en Canal 9, o en TV3 si feia falta. Li vaig dir que no soc l'únic que escriu en valencià en Internet, que hi ha més periodistes i bloguers que ho fan, que hi ha diaris digitals escrits en la llengua en la que ens comuniquem ell i jo. Però m'auelo, que no és dels que es deixen convèncer fàcilment, no va pegar la cabotà fins que li vaig dir que escrivia en valencià, principalment, perquè és la meua llengua, i si una llengua no s'utilitza acaba morint. "En això tens raó", va dir assentint amb el cap, potser per cansanci, o potser perquè realment ho va entendre. En qualsevol cas, i com sé que possiblement algú li llegirà esta entrada, m'agradaria dir-li una cosa que no li dic massa a sovint, i en l'única llengua amb la que ens entenem: t'estime, auelo! 

Un exercici d'economia-ficció

Abans de tot, vullc aclarir que no soc un expert en economia. Potser les coses que vaja a dir a continuació siguen una barbaritat, però como tot el que ens rodeja ja és una enorme barbaritat sense cap de sentit no crec que estiga de més tirar-li imaginació i arriscar-me a ficar la pota. Al cap i a la fi, si el govern ho fa contínuament sense despentinar-se, perquè no vaig a fer-ho jo, simple mortal? Açò no és el Financial Times, sols és un blog de províncies.

Portem des de maig de 2010 encadenant retalls, perquè la Unió Europea ens va dir que això era el que havíem de fer per reduir el dèficit i nosaltres, com a bons alumnes, li vam fer cas ('Me cueste lo que me cueste', ho recordeu?). Hem retallat tot el que és retallable (bé, queden algunes cosetes, però encara tenim legislatura per davant) i la situació, enlloc de millorar, empitjora a passes de gegant: més aturament, famílies i empreses en situació crítica, augment del deute sobirà, serveis públics retallats, i una situació de por en la societat amb la qual és impossible que la economia remunte, perquè el consum està caient en picat. I el pitjor és que açò no té pinta de canviar, més bé al contrari (ara ja estem en la fase 'rescat sí o rescat no'). Aquestes son algunes de les causes:

Prima de risc: si, eixe numeret que ens porta de cap tota la setmana, i que hui ha marcat un nou rècord per damunt dels 540 punts (*en el moment de rellegir açò, ja frega els 550). Eixa prima, que ja és com si fora de la família, senyala la diferència entre l'interès del bono de deute espanyol a deu anys en relació a l'alemany. I per què l'alemany? Perquè ens diuen que el seu risc d'impagament és igual a zero. El problema és que ací no estem parlant d'una fàbrica de llandes de tonyina o de neumàtics, sinó de països on viuen persones. I si enlloc de prendre el bono alemany (que és l'excepció) com a referència es fera una mitjana europea..? Per què no es posa per damunt l'interès general dels països abans que l'interès general dels inversors que volen cobrar més interessos, encara que això hipoteque a les futures generacions? És una barbaritat açò que estic dient, o hem d'assumir que som com una fàbrica de tonyines en llanda?

Dèficit: la diferència entre el que l'estat es gasta i el que ingressa. En Espanya hem passat en pocs anys de tindre superàvit (durant la primera legislatura de Zapatero l'estat guanyava diners) a gastar-nos 87.000 milions més del que entra en la caixa (a l'any 2009, també amb Zapatero). Que un país ha d'equilibrar els seus comptes és una obvietat, però també és una obvietat que fer-ho a base de retallades contra rellotge i en base a un pacte fiscal promogut per frau Merkel (amb una situació econòmica ben diferent) ens està conduint a l'abisme i a una crisi social sense precedents. Si complim els objectius de dèficit del pacte fiscal, ens quadraran els comptes però l'estat s'afona. Perque retallar la despesa en plena recessió ja estem veient a què ens condueix: més aturament, caiguda del consum, crisi social... i economia en estat de shock. Prima de risc per les boires... i més deute. És el cercle viciós perfecte. I si suavitzem l'objectiu de dèficit, almenys mentre l'economia no ens permeta crèixer? Si som capaços de assumir que hi haja gent perdent les seues cases, que l'aturament arribe a sis milions... Per què costa tant d'assumir que un país tinga dèficit (durant quatre, cinc o deu anys) si la situació econòmica és adversa?

El deute: és l'eix de la crisi europea, o això diuen. De fet, és un dels cognoms que li posen a situació econòmica: crisi del deute. Estem pagant uns interessos desorbitats pels diners que demanem. Son desorbitats perquè la nostra prima de risc està per les boires. Està per les boires perquè no hi ha confiança en Espanya. No hi ha confiança perquè hem fet coses malament (que aleshores ningú criticava, tampoc les agències de qualificació) i perquè no creixem. I no creixem perquè estem aplicant una austeritat de cavall amb la qual és impossible créixer. És a dir: estem hipotecant-nos amb un deute que ofegarà a futures generacions i que ens impedirà alçar el cap durant molts anys (de fet, molts dels crèdits que ara demanem és per pagar deute antic, però el fet de demanar-los ens genera un nou deute. Altra volta, el cercle viciós).

Per què no assumim que els ritmes de reducció de dèficit no poden ser iguals per a Alemanya o Regne Unit que per a Itàlia o Espanya? Com vaig escoltar l'altre dia en Salvados, del gran Jordi Évole (que si no existira caldria inventar-lo), si Espanya es negara a pagar el seu deute desorbitat cap dels seus inversors s'afonaria. En canvi, si assumim que tenim que pagar cada euro d'eixos interessos, que pugen o baixen en funció de coses tant volàtils com unes declaracions públiques de la sempre bronzejada directora del FMI, anem a afonar al país lentament, i amb ell a milions de persones. No hi ha unes figures i teories jurídiques com la condonació de deute, o l’anomenat 'deute odiós'? Per què no es parla d'açò..? Per què a Islàndia van decidir no fer-se càrrec del deute privat dels bancs i ací tenim que tragar-nos els seus 'actius tòxics' que les van plenar les butjaques en temps de bonança..?

Bé, si tot el que he dit abans son barbaritats, vos demane disculpes per aquest exercici d'economía-ficció. Podeu llançar-me tomaques si voleu davall d'açò, als comentaris. Però em negue a pensar que sols hi ha un camí possible per a ixir del pou. Perquè si és cert que no hi ha alternativa, que paren el tren que jo me'n baixe.

Història d'un viral

21 de setembre de 2011. El PP presentava la nova web de Mariano Rajoy de cara a les eleccions del 20-N. El vingut a menys Esteban González Pons, aleshores vicesecretari de Comunicació amb ambicions ministrables, assegurava en roda de premsa que es tractava d'una web "limpia, directa, sincera, permite la participación y útil”. Perfecte. Pons sempre ha sigut un artista per a col·locar frases redones (entre altres coses, va prometre tres milions de llocs de treball per a esta legislatura. Amb un parell).

Eixa vesprada, un servidor, que sempre li ha interessat la comunicació política i les campanyes electorals, es va pegar una volteta per la nova web de Rajoy per comprovar si era tant hortera com la de 2008. La pàgina, tan senzilla com desafortunada, s'articulava al voltant d'una gran fotografia casual del candidat somrient darrere d'un atril, amb un aspecte tan saludable que de seguida em va saltar l'alarma. Per a qui ha toquejat el Photoshop, és prou fàcil detectar quan una imatge ha passat per la paleta de retoc. I la del candidat popular cantava massa, ja no només per la tonalitat blavosa, sinó especialment per la comissura de la boca, que semblava estiragassada. Com que es tractava d'una imatge d'un mitin, i no d'una fotografia d'estudi feta expressament per a la web, vaig pensar que potser en Internet podria trobar la instantània original per ixir de dubtes. I així va ser: tan senzill com escriure 'Rajoy' en Google Imágenes i donar-li a buscar. En poc més d'un minut, allà estava la imatge, feta en 2009 durant la campanya per a les eleccions europees. Bingo.

Comparant les dues fotografies a simple vista es confirmava el pinzell del Photoshop en alguns elements. Però la sopresa vingué quant les vaig posar una damunt de l'altra amb la mateixa escala. Alternat-les, veies com les orelles de Rajoy minvaven, el somriure s'allargava i se sobte apareixia una nova dent en l'interior de la boca, el cabell s'enfosquia, desapareixien les marques de la pell, la barba es retallava, la cara s'aprimava... El responsable d'aquell 'lifting' digital s'havia quedat ben a gust, sense dubte. Però havia cometut un error imperdonable: retocar una fotografía de l'agència EFE, publicada en Internet i a l'abast de tots els mitjans de comunicació del país. I no ho vaig poder evitar, allò no podia callar-m'ho. Em vaig posar mans a l'obra amb el Premiere i en un ratet tenia muntat un video de 43 segons sobre el lifting de Rajoy que eixa mateixa nit vaig penjar en Youtube abans de gitar-me, amb un missatge: 'Senyors polítics, si van a retocar-se la cara amb Photoshop comproven abans que la fotografia original no està publicada en Internet o em voré obligat a fer altre vídeo com este'.





Al matí següent, sorpresa. 10.000 reproduccions en apenes vuit hores, desenes de mencions en Twitter i el video corrent com la pólvora en blogs i en Facebook. Menéame, que és el lloc ideal per a que naixca un viral, va tindre la culpa i durant tot el matí la peça 'Rajoy descobreix el Photoshop' va estar com a notícia destacada (el que ocorre quant rep una gran quantitat de vots en poc temps). Al llarc del dia la bola va seguir rodant i fent-se gran i el 'lifting' del candidat va passar als diaris digitals, molts dels quals ni tan sols van tindre el detall de citar la font. Alguns que sí ho van fer, com Público, li van tirar morro afegint el logo del periòdic i publicant el video amb un reproductor propi. Però tampoc em va importar massa, la veritat. Al cap i a la fi, el meu video sols era una comparació entre dues fotografies. Graciosa, però res més.

Pillar a famòs o un polític que s'ha sotmés a Photoshop és sempre un tema que interessa, potser perquè mostra les seues debilitats, i així ho confirmen les 50.000 reproduccions que el video va aconseguir en només tres dies i la repercussió que va trobar fins i tot en tertulies televisives. Passat el 20-N i guanyades les eleccions, el PP va tindre la delicadesa de canviar la polèmica fotografia per altra sense retocar, just abans de deixar la web abandonada: està sense actualitzar des de desembre passat, tot i que en la seua presentació prometien "diálogo interactivo, participación, movilización y lanzamiento de propuestas”. Tot un exemple de web d'usar i tirar.

El propi Rajoy, preguntat sobre l'ús del Photoshop en 2010, va admetre que s'utilitzava en política però que "al final aquí ya nos conocemos todos" (done fe, Mariano) i "cada uno tiene la cara que tiene y la mía tiene difícil arreglo". Sorprén que amb eixa opinió deixara que li feren aquella xapussa en la cara, però no deixa de ser altra cosa més a afegir al seu llistat d'incompliments. En qualsevol cas, personalment, jo preferixc a eixe Rajoy que sols es dedicava a retallar-se les orelles, i no la sanitat o l'educació públiques. D'aquella experiència amb el meu primer (i inesperat) viral em quede amb una cosa positiva: en les desenes de comentaris que va rebre el video en Youtube sols em van dedicar un parell de 'catalán de mierda' pel fet que els rètols del video estigueren en valencià. Sembla que algunes coses, poquet a poquet, estan superant-se. 

Mercats

Va haver un temps no molt llunyà on els mercats, per norma general, eren els llocs on es venia menjar. Quan ton pare o ta mare deia 'vaig al mercat' no estava referint-se a que se n'anava a Lehman Brothers a comprar i vendre deute de països (a no ser que sigues fill de Luis de Guindos), sinó que anava a comprar carxofes, tomaques i albergínies per a fer el dinar. Aleshores els mercats tenien nom i cognoms: estava el modest Mercat de Benalúa (el meu barri), l'històric Mercat Central, el 'mercadillo' de Babel, la 'plaça' del poble dels dissabtes de matí... Llocs d'intercanvi comercial, i perquè no, de socialització, perquè qui et venia les creïlles al final acabava coneixent-te pel teu nom.

Hui Els Mercats (amb majúscula) són altra cosa ben diferent: un conglomerat d'inversors i 'brokers' anònims, agències de qualificació de risc, bancs centrals i altres organismes econòmics internacionals que alçant o baixant el dit polze (com els emperadors romans) poden fer caure països, entitats financeres o empreses. Mentre escric açò, amb la prima de risc per damunt dels 500 punts i Bankia en caiguda lliure en la borsa, estic escoltant a Mariano Rajoy donant una roda de premsa amb preguntes, així que podeu imaginar el poder que tenen Els Mercats si han aconseguit que el nostre president s'enfronte als periodistes. Tota una proesa.

Este cap de setmana, el comité de treballadors de la meua empresa ens ha presentat el principi d'acord al que ha arribat amb la gerència. Entre les explicacions que ens han donat els representants sindicals per justificar eixe acord de nou han aparegut ells: Els Mercats, que consideren que produïm poc, o que cobrem massa. En resum (perquè no és qüestió d'entrar en detalls), el comité ens demanava triar entre 'susto' (votar a favor) o 'muerte' (en contra). I els treballadors, que som uns idealistes (o uns temeraris), hem votat 'muerte' amb una diferència de sols cinc vots. I ara estem tots (potser uns més que altres) amb el 'susto' en el cos pendents del telèfon.

I jo em pregunte... no hi ha ningú que qualifique als mercats, o a les agències de qualificació que han tingut greus errades en les seues previsions passades...? No hi ha ningú que puga posar un poc d'humanitat en tot este desgavell i fer que un mercat torne a ser un lloc on comprar cebes i tomaques? On està la Política, amb majúscules?

Missatge en una botella

Qui no ha tingut mai la il·lusió de trobar-se un missatge en una botella? Quant era menut i anava a la platja amb els meus pares era una idea que pensava sovint, i inspeccionava tots els envasos que trobava amb l'esperança de que en algun d'ells hi haguera una carta d'un pirata, el plànol d'un tresor amagat o el crit d'auxili d'un nàufrag en una illa deserta. Si soc sincer, encara és una idea que em ve al cap quant m'aprope a la vora del mar, i no puc evitar fixar-me en les botelles que l'aigua arrossega fins a la vorera.

Fa un parell d'anys vaig escoltar a les noticies que un australià havia trobat un missatge llançat al mar per uns xinés, després de creuar milers de quilòmetres surant a través del Pacífic. Eixa mateixa setmana, comentant el tema amb el meu germà (que aleshores vivia en Altea) li va semblar tan fascinant com a mi, i no em va fer falta convèncer-lo per a posar-nos a redactar el nostre propi missatge en una botella. Deia així:

Tales de Milet va dir 'l'aigua es el principi de tot'. La mateixa aigua que mulla els nostres peus al enviar aquest missatge, mulla ara els teus al rebre'l. El viatge d'aquesta botella comença en Altea (Mediterrani, Espanya) i no sabem on acabarà. Ens agradaria que ens contares on l'has trobada i que tornares a llançar-la a l'aigua on cregues que puga continuar el seu viatge. Si et sembla que la botella està en males condicions, per favor, reemplaça-la. Anota a continuació el lloc on et trobes ara mateixa, la data, i algun missatge que vulgues llançar al 'Planeta Aigua' i als seus habitants.
 
Si es possible que ens hagem comunicat amb tu, aleshores tot és possible.
Desitgem pau per al 'Planeta Aigua'.

Ho vam escriure en tres idiomes (valencià, castellà i anglés), vam afegir un correu electrònic i un bolígraf (per posar-li-ho fàcil al destinatari) i ho vam ficar tot dins d'una botella d'aigua de mig litre. Vam decidir anar fins al morro del Toix, un dels caps que delimiten la bahia d'Altea, per tal que la nostra ampolla puguera agafar alguna corrent de mar que la portara ben lluny. I aquella vesprada, el meu germà i jo, com si forem dos xiquets, llançàvem la nostra botella al mar des de damunt d'un penya-segat amb una bandada de gavines com a testics. 'Alea iacta est', va dir ell.

Dos setmanes després d'aquell dia, un missatge. Esta volta, en la safata d'entrada del correu electrònic. Els pels de punta:

‎Hola, soy el padre de Victor, que tiene 6 años, y que antes de ayer se encontró tu botella con tu mensaje, y no te puedes imaginar la ilusión que le hizo, y a nosotros también. La hemos encontrado en la playa de Guardamar del Segura, donde estamos pasando unos días de vacaciones. Victor ha escrito otro mensaje y lo ha vuelto a meter todo en la botella. Aprovechando que ayer fuimos de excursión a la Isla de Tabarca, frente a Santa Pola, hemos lanzado de nuevo la botella al mar desde el barco, a ver si así llega mas lejos. Y eso es todo. Por favor, infórmanos de lo que vayas sabiendo de nuestros mensajes. Un abrazo.

Màgia. Per un moment vaig sentir com si jo m'haguera enviat aquell missatge a mi mateix quant tenia sis anys, al meu jo del passat... Estic segur que la mateixa il·lusió que va sentir Victor en la platja de Guardamar la vam sentir nosaltres al rebre una resposta, i al saber que aquell envàs de plàstic havia creuat prop d'un centenar de quilòmetres de mar per a portar el nostre desig de pau a un xiquet de sis anys. No hem tornat a saber res de la nostra ampolla. Qui sap que haurà sigut d'ella, si encara estarà surant rumb a Àfrica, o haurà acabat encallada en una roca o en el fons del mar... El que sí és segur és que eixe xiquet no oblidarà mai aquella experiència. I nosaltres, tampoc.

Es busca nom per a una crisi

Em resulta curiós que, quatre anys després de la caiguda de Lehman Brothers, ningú haja posat encara un nom a la que possiblement siga la crisi econòmica més greu de l'últim segle. Amb el que ens agrada posar-li noms cridaners a les coses: el crakc del 29, la Gran Depresió, la crisi del petroli, el 'dilluns negre'... Totes les caigudes dels últims 100 anys tenen una denominació pròpia que s'ha acabat instal·lant en l'imaginari col·lectiu. En canvi, aquesta brutal recessió que en un lustre ens ha portat de la 'Champions League' de la economia a la Tercera Divisió encara no ha sigut batejada. Periodistes, economistes o ciutadans ens referim a ella simplement com 'la crisi', en abstracte, o en tot cas afegint-li un complement: 'Crisi del deute', 'crisi financiera'...

Ignore a que és deguda aquesta absència, però n'estic segur que d'ací a deu o quinze anys (si hem ixit d'esta...) els historiadors ja li hauran buscat amb un nom a l'altura de les circumstàncies. Potser són conscients de que açò no és una crisi qualsevol, sinó l'enfonsament d'un sistema que està mostrant els seus efectes més perversos en les societats occidentals (el Tercer Món fa molt temps que els pateix) i estan esperant el desenllaç per definir-la. O potser s'ha evitat posar-li un nom pensant que així se li llevarà entitat a la situació, igual que un càncer es converteix en una 'llarga enfermetat' a les pàgines de la premsa, o la paraula 'suicidi' directament s'evita.

Sorprén la solemnitat (o el voluntarisme) amb la que Sarkozy proclamava la 'refundació del capitalisme' en 2008, i com eixe objectiu assumit pel G-20 eixe mateix any s'ha esfumat i ara ningú parla de reformar el sistema, si no de reformar els estats nació per adaptar-los al sistema que està en l'orige de la crisi. Ens matxaquen dia si i dia també amb allò de que 'No hi ha alternativa', que no és nou: ho va inventar Margaret Tatcher en 1979 per justificar unes polítiques neoliberals que van aprofundir les desigualtats entre classes en Gran Bretanya. Feu la prova: fiqueu en Google la frase 'No hay alternativa', piqueu en 'Noticias' i premeu el botó de buscar: és la frase de moda (sense desmerèixer el 'hemos vivido por encima de nuestra posibilidades'), i està en boca de tots: Rajoy, Krugman, el BCE, el FMI... Fins i tot li la vaig escoltar a la peixcatera del meu barri l'altre dia, que és tota una líder d'opinió. I el més greu: la socialdemocràcia, que hauria de ser precissament una alternativa al neoliberalisme, l'ha assimilat com a veritat, en un curiós exercici d'hara kiri colectiu (ací ho sabem bé, encara que ara Rubalcaba s'apunte al carro d'Hollande).

I mentre assistim al desmantellament de l'estat de benestar, mentre desprotegim els treballadors, els pensionistes, els malalts, els joves, mentre pugen els impostos i els preus i baixen els salaris perquè 'no hi ha alternativa', ara els líders mundials comencen a parlar de la necessitat d'impulsar el creixement. A bones hores. Ara sols han de posar-se d'acord en si eixe creixement ha de ser un 'Plan Marshall' a la Hollande amb inversions públiques, o un 'Plan Merkel', que en un nou exercici d'eufemística pensa que eixos estímuls al creixement han de ser noves retallades (més facilitat en l'acomiadament o més 'minijobs'). El G-8 es va reunir dissabte passat en EE UU i tampoc va saber concretar eixes mesures que faran reviscolar l'economia, però va ratificar les politiques d'ajust fiscal que faran quadrar els contes dels estats però estan ofegant els ciutadans. Potser d'ací a una vintena més de reunions en Camp David o en Bruseles, quan es posen d'acord, siga perquè ja no hi haurà més alternativa que aplicar la respiració assistida. Potser aleshores, ja li haurem posat un nom a la crisi.

No hi ha alternativa?

Espectacle d'ombres (crònica d'una visita al Congrés)

 
Des de que tinc interés per la política, el Congrés dels Diputats ha ocupat una posició preferent en el meu llistat de llocs a visitar. L'oportunitat va arribar el desembre passat, aprofitant un viatge de plaer a Madrid. Era la jornada de portes obertes del dia de la Constitució, però qualsevol diria que allí regalaven alguna cosa a jutjar per l'hora llarga de cua que calia fer per poder entrar a l'edifici. Una volta traspassada la garita de la Guardia Civil que custòdia la seu de la sobirania popular, fotocopiat el meu DNI pels agents i inspeccionada la meua motxilla amb rajos X, vaig descobrir que efectivament regalaven alguna cosa: uns cambrers vestits d'etiqueta donaven la benvinguda amb taces de caldo, xocolata calenta o café amb llet. Tot un detall després de fer-te sentir com un potencial terrorista.

Acabada la taça, i amb el gustet del caldo de pollastre a la boca (molt bo, per cert), em vaig dirigir a la porta dels lleons per entrar en eixe espai que em fascina i m'irrita a parts iguals. Una volta dins, em cridà l'atenció l'aroma que es respirava: una mescla de mobles vells, catifa polsosa i tapís de la iaia. I també el soroll: damunt dels nostres caps s'escoltava el cruixit continu de les vigues de fusta, com si l'edifici es queixara per tant enrenou. La primera parada és el famós 'Salón de los pasos perdidos', una habitació rectangular de gran tamany, tota enmoquetada i rodejada de sillons no massa confortables. La guia ens comentava que en aquella sala els diputats tanquen acords d'última hora entre sessió i sessió, i l'imatge no deixava de semblar-me tan romàntica com idealitzada: sincerament, no m'imagine a Rajoy i Rubalcaba seguts en aquells sillons de la senyoreta Pepis i discutint sobre l'últim decret llei. Però bé, allò és un Parlament, que ve de 'parlar', i per això hi ha tantes sales per a que les comissions i subcomisions parlen. En una d'aquestes cambres, la Constitució del 78 dins d'una vitrina, com una peça de museu.

Molt prompte el recorregut arriba fins al moment estrela de la visita: l'Hemicicle. I una frase repetida fins a la extenuitat entre els visitants: "¡Qué pequeño!". Efectivamente, en la tele la sala sembla més gran, però ja sabeu que la tele fa grossos. Jo ja anava advertit d'aquesta circumstància i el que més em va cridar l'atenció és allò que no es veu per la tele: el sostre de la càmera, cobert de frescos i amb una enorme vidriera semicircular. Em va tranquil·litzar molt saber que els diputats tenen llum natural per a treballar: ja que semblen estar tant allunyats del carrer, que almenys sàpiguen si fora fa sol o hi ha tempesta.

En aquells dies, Zapatero encara era president en funcions (en realitat estava en funcions des de maig de 2010) i així ho indicava la pantalla del seu escó, en el qual ningú podia seure (potser ningú volia fer-ho). Tampoc deixaven pujar a la tribuna d'oradors, supose que per evitar aglomeracions de visitants fent-se la foto de rigor en l'estrada. La mitja hora llarga que vaig estar allà dins la vaig dedicar a fixar-me en els detalls: els dispars de Tejero congelats en el temps, el lloc reservat per als informadors gràfics (deformació professional, supose), les confortables butaques de cuir... Per últim vaig pujar fins a la filera dels partits minoritaris i em vaig acomodar en un escó per imaginar la feina del diputat.

Aleshores vaig reparar en el panell electrònic que cada parlamentari té davant. Tres botons, amb els colors d'un semàfor, i amb tres sentits: Si, No, Abstenció. Marca Bosch, com les cuines i les neveres. Tecnologia alemanya (quina ironia). I mirant allò vaig començar a pensar en coses com la disciplina de partit, que sanciona els parlamentaris que se n'ixen de la postura oficial en les votacions; en els matisos que no caben en aquelles tres opcions; en que abans de la votació ja estan preparats els titulars de premsa amb els resultats... i em va vindre al cap el mite de la caverna de Plató. Em vaig preguntar si tot allò, l'Hemicicle, la tribuna d'oradors, fins i tot el caldo de pollastre de l'entrada... no seran més que ombres projectades en la paret que assumim com a reals. Una espècie de teatre ("Circ" és la paraula que em va vindre al cap, per a ser exactes).

Amb aquest deliri filosòfic rondant al meu cap vaig acabar la visita al Congrés, després de passar per altres tantes sales i fer sonar les vigues de fusta al meu pas pel corredor del primer pis, on estan els retrats de tots els presidents que ha tingut la càmera (franquistes i demòcrates barrejats sense distinció). Abans d'abandonar aquell imponent edifici, l'organització m'obsequià amb un últim detall: un exemplar de la Constitució, actualitzada amb la reforma exprés de 2011 que introdueix en la Carta Magna la "prioritat absoluta" en el pagament del deute i els interessos. Un canvi dictat per Alemanya, assumit automàticament per PSOE i PP, i ratificat sense referèndum en ple mes d'agost, amb mig país de vacances. Tot un espectacle d'ombres representat en aquell hemicicle que, malgrat el caldo casolà de pollastre, no vaig acabar de sentir com ma casa.

Tecnologia alemanya